Avui analitzem una peça actual però molt propera als ideals que defenen altres composicions aparegudes al blog. Precisament, l'actualitat del poema ens mostra la llargària temporal de la problemàtica, les conseqüències d'una lluita perduda que no està oblidada ni, sobretot, superada. Però per damunt de tot denota esgotament, s'han acabat totes les formes possibles de cridar.
La versió que podem escoltar ací és una musicalització del poema feta pel cantant català de flamenc Miguel Poveda i el valencià Miquel Gil.
BOCA SECA - Narcís Comadira
AUTOR: Narcís Comadira i Moragriega(Enllaç a la web oficial) ANY:2005 GÈNERE:Poesia ESTRUCTURA FORMAL:4 estrofes; 2 de 5versos, les altres de 2 i 1 vers.Mètrica irregular. RIMA: El mot “més” és l’únic que fa rimar. A - - - A A – A – A A A - (asonant) ESTRATÈGIA DISCURSIVA:Hem reclamat els nostres drets de totes les formes possibles..
__1__LLETRA__
Hem cridat fins a no poder més: la pau, la pau, la pau i la justícia. Justícia i llibertat fins a no poder més.
Hem cridat fins a no poder més que ens molestaven tantes estructures immòbils, tants papers, tantes lleis, la gàbia que empresona fins a no poder més.
Hem cridat fins a no poder més, fins a no poder més. Tenim la boca seca.
__2__ANÀLISI__
:: Idees i valors::
- “La boca seca”; metàfora amb el crit, arma de les revolucions. El crit representa totes les accions reivindicatives per tal d’aconseguir unes llibertats tan necessàries com justes; la boca seca sols és un símil de la cançó que mai acaba, d’una lluita intermitent i constant, d’anar fins al límit de la raó i les forces.
- “Pau”, “Justícia” i “Llibertat”, tres paraules reiterades en el text que resumeixen els valors del poema i, per extensió, els ideals buscats des de les penúries del règim que va acabar amb la pau, va governar de forma desequilibrada i injusta, menyspreant aquells que no eren afins a la seua ideologia, i va tallar d’una estocada totes les llibertats aconseguides.
- “Estructures immòbils”, autoritats rectes amb un pensament centralitzat.
- Absurdes lleis que frenen les llibertats (“Tants papers, tantes lleis, la gàbia que empresona”).
- Es repeteix la idea d’una lluita constant, ficant-ho tot per la seua part, no deixant d’utilitzar cap arma social, política o cultural front l’opressió (“fins a ni poder més”).
L'autor de l'emblemàtica cançó "A Margalida" inspirada en la mort de Salvador Puig Antich, va ser una de les veus fonamentals en el panorama de la Nova Cançó, encara que finalment no va formar part del grup dels Setge Jutges. "Jo et venceré" és una de les seues peces més representatives dels primers discs, concretament del segon, publicat l'any 1975 i anomenat "És tard".
JO ET VENCERÉ - Joan Isaac
AUTOR: Joan Vilaplana i Comín (Enllaç a la biografia) ANY:1975 GÈNERE:Cançó d’autor ESTRUCTURA FORMAL:2 grups de 2 estrofes i tornada. Mesura irregular.
ESTRATÈGIA DISCURSIVA:La convicció de vèncer l’opressor oblidant qualsevol conseqüència.
__1__LLETRA__
Encara que hi hagi molta pols al teu camí,
encara que pedres m'hi posis,
algun dia et venceré.
Encara que la sang sigui el preu del meu destí,
encara que els braços quan caiguin em destrossin els sentits.
Jo et venceré, jo et venceré, jo et venceré, si no et vences tu.
I amb cadenes a la llengua i amb cos lligat i amb la boca closa algun dia et vencerem.
Encara que la sang sigui el preu del meu destí, encara que els braços quan caiguin em destrossin els sentits.
Jo et venceré, jo et venceré, jo et venceré, si no et vences tu.
__2__ANÀLISI__
:: Aspectes formals ::
Formalment, la cançó presenta un ritme binari lent, però amb instruments prou nous en aquell temps, que es pot dir que estaven de moda entre el artistes que protagonitzaven els nous moviments musicals. S’utilitza un sintetitzador per fer de piano elèctric en alguns moments i reproduir el so que introdueix la cançó, acompanyant a la guitarra elèctrica, i trobem l’ús d’aquesta, tant en la seua versió de so net, com l’altra més innovadora amb distorsió. La utilització de la guitarra elèctrica en la peça es limita a melodies de pont i contracant amb la veu; es gasta també una guitarra acústica per marcar el ritme durant tota la cançó.
La repetició de la frase a la tornada (“Jo et venceré”), amb la melodia que puja cap al final de la paraula “venceré”, dota a la peça d’un caire d’himne molt utilitzat a l’època, on les cançons eren un arma més contra el règim.
:: Idees i valors::
Les idees que proposa són clares. Apel·la en primera persona a l’opressor, al règim, com una mena de tu a tu, parlant-li als ulls a l’enemic. La frase de la tornada (“Jo et venceré”), simple però amb la força que es mereix, es val de l’ús del temps verbal futur a mode d’amenaça, com alguna cosa que es complirà, i de la repetició del mateix per a donar-li un pes tan necessari com agraït. El final d’aquesta estrofa, “si no et vences tu”, deixa caure una llàgrima d’esperança als ulls dels repudiats, ja que el règim ja és pràcticament mort quan s’escriu la cançó, i hi ha una idea col·lectiva que veu el futur amb optimisme, tenint present que la dictadura acabarà caient pel seu propi pes, que no es podrà mantenir després de la mort del seu líder, i la lluita acabarà en llibertat.
La metàfora del camí, al igual que la de la fam, també va ser molt tocada en les cançons dels anys 70. Un camí ple de pols, amb pedres, però que no és natural, és una posada en escena preparada i pensada per a obstruir la rebel·lió, les revolucions del poble, tota una sèrie de trampes que, com diu la cançó, ja no són prou per a parar els peus a la revolta que ve, al moviment sense atur. Per això, “encara que la sang sigui el meu destí”, l’autor proposa una lluita sense condicions, una esperança per vèncer coste el que coste, on qualsevol sang vessada serà el símbol de la unitat i de la actitud de mirar cap avant i no deixar-nos caure en les trampes del passat.
La tercera estrofa fa referència als lligams del règim; “i amb cadenes a la llengua” (mancança de llibertat d’expressió plena durant tota la dictadura) i “amb cos lligat i la boca closa” ( càstigs físics i empresonaments per als rebles del bàndol contrari), són frases que evidencien un ofegament del poble degut a les dures formes de repressió del règim. La cançó proposa un oblit, una lluita front les barreres que tanquen el camí de la llibertat.
L'entrada d'avui a la secció "Emocions" correspon a una peça tradicional valenciana, les albades (també acceptat com a "albaes"). Aquest cant tant típic i tant diferent a cada lloc on es canta, és versionat pel grup de folk valencià Sonadors de la Guaita, que en fan una versió adaptada als seus instruments i al duet tradicional de veus d'home i dona, amb una lletra que tracta una problemàtica comú i evident.
ALBAES - Sonadors de la Guaita
__1__LLETRA__
Sovint la gent contempla quasi a diari l’obra destructiva d’un sanguinari. Sense respecte, que sol tractar les dones com un objecte. I d’este personatge sense paciència sols veiem el bagatge de la violència. Com res no diu, quina sort de company sempre agressiu.
De la dona agredida el testimoni ens diu que açò no es vida ni matrimoni, i que este pacte mai no pot basar-se en el maltracte. Víctimes silencioses d’eixos horrors fills o filles precioses dels agressors. Tot innocència, suporten també el calvari amb impotència.
Jutges i policia han d’actuar, entre tots la sangria hem de parar. Ni un marc legal ben adient i efectiu contra este mal. Ací la realitat queda explicada, un cant esperançat la vol canviada. Homes i dones, cap agressió mai més, tots som persones.
Continuem amb el nostre particular anàlisis de la pel·lícula de Manuel Huerga, amb nous temes tractats als film, que tenen relació amb la temàtica del blog.
__4__ANÀLISI__ (II)
:: La Unió ::
Al llarg de l’anàlisi de les cançons al treball ja hem tractat la temàtica de la unió del poble front la repressió. En la pel·lícula, aquest tema ve lligat amb la creació d’un grup polític, el MIL (Movimiento Ibérico de Liberación), naixement del qual se’ns mostra com un grup d’amics que s’uneixen per compartir una afició. Aquest fet és rellevant, ja que Salvador parla d’una forma totalment innocent de com es van conèixer, història molt semblant, per paradoxal que parega, a la creació d’una banda de música o un grup de lluita al més pur estil Equipo A; el grup s’uneix per interessos comuns, per les ganes de canviar el context en què viuen, i és precisament la duresa del franquisme i la impotència front els càstigs el que els porta a convertir-se en un moviment armat i mirar de lluitar d’igual a igual.
El grup s’organitza a França i cobra importància, fins al punt de publicar llibres i la seua pròpia revista. Els atracaments són necessaris per aconseguir diners que subvencionen les acciones, però es preocupen molt de deixar clar al poble que ells són una mena de Robin Hood modern, roben per a invertir-ho en llibertat, en la recerca d’uns ideals que són més a flor de pell que mai. Podem trobar la diferència dels seus actes vandàlics amb les repressions policials quan veiem l’estil que tenen per atracat bancs, on fins i tot es riuren ells mateixos de la seua poca traça.
La necessària aparició de les armes esdevé un punt d’inflexió, fent vàlida la frase que el propi Salvador pronúncia al film: “Vam deixar de ser amics per a convertir-nos en companys d’armes”. I així va ser; les discrepàncies polítics sobre la forma d’actuar a dintre del grup van fer que aquest es dissolguera, donant a entendre que l’única cosa que lligava uns components amb els altres en aquell moment era el moviment i el fi que podien aconseguir, res més.
Cal destacar un concepte prou significatiu: el paper de l’exili a França dels opositors al règim. Salvador diu clarament a la pel·lícula: “A França ens trobàvem segurs” i, certament, era així. Però el fet de sentir-se segur fora de casa, sentir com a teues unes parets que no t’han vist créixer i viure amb por al teu propi país, són ideals compartits per un nombre molt alt d’exiliats durant els anys del franquisme, que van haver de buscar un nou llar fora de les parets opressores del règim.
També dins d’aquest apartat en què parlem de la unió, hem de fer referència a la imatge de les germanes de Salvador, que apareixen juntets en tot moment, com una síntesi de la unió d’un poble que ja es sap vençut però que no perd la fe, almenys no ho demostra, fins que ja no hi ha remei. Són les representants del concepte d’unió “d’uns pocs”, la fortalesa del trio no és prou per a salvar el seu germà, com una metàfora de la solitud dels inconformistes de l’altre bàndol durant el franquisme. Si la unió no és plena, no podrem avançar.
:: La Por ::
Als últims anys del franquisme, amb els moviments polítics esmentats anteriorment, la por del poble pla per no participar era un fet evident. Cuca és un clar exemple d’aquesta por representativa d’una població marcada per la repressió; una xica carca, com la defineix el propi Salvador, tradicional i amb uns ideals ben aferrats, que no es deixa portar i prefereix continuar vivint en aquell silenci del qual ens parlava Raimon en la seua cançó.
La necessària absència d’aquest por en les conviccions de Salvador el porten a arrossegar Cuca per una corrent que podria haver-la implicat massa. Per això, quan Salvador relata a Oriol que li va demanar a Cuca si podia utilitzar la seua adreça per a rebre telegrames, la pel·lícula ens mostra una repulsa en forma d’aspecte formal. S’intercalen les imatges de Cuca escoltant la petició del protagonista amb les d’Oriol a la presó i les d’una conversa de la pròpia Cuca amb Montse, germana de Salvador. Fins a aquest moment, no havíem vist cap imatge en el relat de Salvador fora dels seus records: ací se’ns mostren diferents moments i situacions relacionats amb aquesta petició, que evidencien la perillositat del pla i la por d’aquell temps front una acció d’aquesta naturalesa.
:: L'evolució de Jesús ::
Jesús, el funcionari que treballa a la presó on tanquen a Salvador, esdevé el retrat d’aquella “majoria silenciosa”, de la població que callava per por i per ignorància. El personatge se’ns presenta dur i recte; la primera imatge que tenim d’ell és colpejant un pres amb total crueltat. Son pare també va ser funcionari, com ell, i la educació que ha rebut el porten a defensar uns ideals que ell creu els correctes per la simple raó de no raonar-los, com li passava a molta gent d’aquella generació que va créixer al franquisme, enmig d’unes regles ja marcades que s’acceptaven com a bones.
Al llarg del film podem apreciar un canvi en l’actitud del funcionari a mesura que coneix de més a prop a Salvador. És el protagonista qui ha d’acostar-se a ell amb l’excusa del bàsquet, però finalment és guanya la confiança de Jesús a força de demostrar-li com veu la vida. Jesús, fort en un principi, mai s’hauria acostat sentimentalment a Salvador, com la majoria de la població que no tirava cap a ningun dels dos bàndols per por a perdre una estabilitat; és aquesta por la que el frena i li fa parèixer dur, encara que sols és un mur que el funcionari ha construït al seu davant.
El pensament de Jesús al conèixer Salvador, com el de tanta gent, és evident: com pot algú tan bona persona haver matat un policia? Al funcionari no li entra al cap, perquè té massa arrelada la idea de no trastocar les coses, de no complicar-se la vida buscant un canvi si, encara que no et trobes complet, tens el sentiment de que no vas a poder millorar la teua situació.
L’actitud de Jesús a l’execució de Salvador no fa més que mostrar clarament la identificació del personatge amb eixa població de la qual parlem, callada, ignorant i indiferent, però que es veu forçada a pegar un crit quan es troba davant seu amb l’evident injustícia.
:: La figura del pare ::
El pare de Salvador és la viva representació de la generació marcada per La Guerra Civil. Silenciós i pausat, absent i pensatiu; el seu caràcter li ve, segons conta Salvador, de la dura experiència que va sofrir després de la guerra, esdevenint condemnat a mort però indultat just al moment abans de ser afusellat; no deixa de tindre certa similitud amb el cas del propi fill. Aquesta situació, tan impotent com propera a la mort, el va marcar tota la vida i, d’alguna manera, ara veu reproduïda la seua vida, com un desencertat remake d’algun clàssic del cine, en les peuades de Salvador.
L’ombra de qui va sofrir la repressió franquista a la seua pell apareix amb la figura d’aquest personatge, que calla però sent per dins, que plora per a ell mateix sabent com acabarà la història (cosa que s’evidencia amb la negació de firmar la petició de l’indult).
La interpretació que més parla per sí sola apareix en els moments en què l’home mira la televisió, com un ànima, sense forces per a intentar concentrar-se amb allò que es projecta, tan sols evadint la mirada cap a una font que no li diu res. La malèfica escena on li comuniquen a la família per telèfon que Salvador serà executat al dia següent, arrodoneix la seua significació amb la imatge del pare absent front el televisor, on apareixen les imatges del Festival d’Eurovisió, amb Peret interpretant “Canta y sé feliz”, una paradoxa tan cruel com evocadora de sentiments (el règim –el festival és una exaltació política de primer ordre– es riu a la cara del pare de Salvador).
Un nou tema musical per a la sección "Cançoner": es tracta, precisament, de la peça que dóna el títol al nostre blog, "La fera ferotge", del cantautor i actor alcoià Ovidi Montllor, de qui ja em parlat al blog per la seua importància al moviment cultural de la Nova Cançó.
LA FERA FEROTGE - Ovidi Montllor
AUTOR: Ovidi Montllor i Mengual (Enllaç a la biografia) ANY:1968 GÈNERE:Cançó d’autor ESTRUCTURA FORMAL:13 estrofes de 4 versos. Versos de 6 síl·labes (amb alguna variació de 7).
ESTRATÈGIA DISCURSIVA:La repressió front el diferent que intenta trobar el canvi..
__1__LLETRA__
Per ordre de l'Alcalde
es fa saber tothom
que una fera ferotge
del parc s'escaparà.
Es prega a les senyores
compren força aliments
i no surten de casa
fins que torne el bon temps.
Tot el que tinga cotxe
que fota el camp corrent,
i se'n vaja a la platja,
a la torre o als hotels.
L'Alcalde s'encarrega,
fent ús dels seus poders,
de a la fera ferotge
deixar-la sense dents.
El que això no acompleixca
que no es queixe després
si per culpa la fera
ell rep algun torment.
Jo que no tinc ni casa,
ni cotxe, ni un carret
em vaig trobar aquell dia
la fera en el carrer.
Tremolant i mig mort:
-Ai Déu, redéu, la fera!
I en veure'm tan fotut
em va dir molt planera:
-Xicot, per què tremoles?
Jo no te'n menjaré.
-I doncs, per què t'escapes
del lloc que tens marcat?
-Vull parlar amb l'Alcalde
i dir-li que tinc fam,
que la gàbia és petita,
jo necessite espai.
Els guàrdies que la veuen
la volen atacar,
la fera es defensa,
no la deixen parlar.
Com són molts i ella és sola,
no pot i me l'estoven.
I emprenyats per la feina,
a la gàbia me la tornen.
Per ordre de l'Alcalde
es fa saber tothom
que la fera ferotge
ja no ens traurà la son.
I gràcies a la força
no ha passat res de nou,
tot és normal i maco
i el poble resta en pau.
__2__ANÀLISI__
:: Aspectes formals ::
Instrumentació a l’ús de les cançons d’Ovidi. Una guitarra sola, que marca el ritme i els acords (simples, populars i amb un caire molt folklòric), està acompanyada per una espècie de xiulet, com el que utilitzen a les chirigotas de Cádiz. Ovidi fa ús dels seus recursos sonors per acompanyar aquest xiulet quan s’executen les melodies pont entre determinades estrofes (fa un soroll amb la boca molt semblant al del xiulet).
La cançó s’articula amb un compàs binari, que li dóna la velocitat ràpida i àgil al ritme, acostant-se a una marxa. Açò juga un paper important dins de la paròdia general de la peça, ja que s’utilitza a una fera per a representar els inconformistes amb el règim; per aquesta raó, l’ús d’un ritme tan marcat i marcial, apropant-se al caire militar, li dona, si cap, més ironia a la cançó, ja que amb un aspecte formal com és el ritme es construeix el discurs paròdic de la composició.
:: Idees i valors::
Ens trobem davant d’una clara metàfora, com parlàvem, de la repressió que arribava a sofrir un inconformista, radical o no, un lliberal en contra de les idees franquistes, en aquell temps. Hem de tindre present que els càrrecs d’autoritat estaven copats per seguidors del règim, i hi havia un control exhaustiu en qualsevol poble davant la sublevació, encara que fos cultural, de qui no passara pel mateix fil que els altres, encara que ja parlem dels últims anys del període.
És per tot això que Ovidi no va massa desencaminat quan compara a un rebel amb una fera, ja que, d’alguna forma, així era tractat, com si fos un animal descarrilat. L’alerta de les autoritats amb una exaltació d’aquest tipus, una simple protesta, era molt recta, la repressió molt desmesurada, i per això tothom considerava aquests inconformistes com una espècie de malaltia que es contagiava ràpidament. La frase “Es prega a les senyores que compren força aliments i no surten de casa fins que torne el bon temps” evidència el tractament que se’ls donava a aquestes accions, com si es trobaren davant d’una guerra (“compren força aliments”).
La por d’aquestes generacions passades, que van viure en la seua pell la duresa de La Guerra Civil, feia acceptar a la gent qualsevol tipus de mesura repressiva, però els més joves que tenien tendència a decantar-se cap a idees més lliberals i no acceptar la submissió, eren alertats de no seguir aquesta revolta (“El que això no acompleixca que no es queixe després, si per culpa la fera ell rep algun torment”). Qui es relacionava amb revolucionaris, era jutjat del mateix mode, encara que no tinguera res a veure directament.
La segona part de la cançó parla en primera persona en boca d’un xic que es troba la fera pel carrer. Es parodia el fet representant una persona jove i innocent, que viu amb la mateixa por que els seus pares perquè no coneix altre camí. La fera es presenta “molt planera”, però el xic li recrimina el seu comportament (“Per què t¡escapes del lloc que tens marcat?”), reflectint el pensament de tants habitants d’aquell temps que no comprenen ni entenen de canvis, i que pensen que les coses cal deixar-les com estan i no remoure. La resposta de la fera és noble i necessària (fam, la gàbia és petita, necessitat d’espai), reflex d’una generació que ja no suportava ni entenia la repressió del règim i demana allò que, per naturalesa, li pertanyia: llibertat.
Sovint, aquests exaltats eren pocs i sense ajuda per part del poble, tancat a casa degut a la por (“Com són molts i ella és sola, no pot”).
És significatiu l’ús de l’expressió “i gràcies a la força” de l’última estrofa, que no fa més que senyalar l’únic procediment que trobaven les autoritats per a enfrontar-se a qui demanava un canvi; no hi havia diàleg, sols repressió física. Els últims versos, com a parodia del benestar que garantia el franquisme, tanquen la cançó amb resignació per part de l’autor (“tot és normal i maco, i el poble resta en pau”).
Tot i que aquesta és prou evident, l'ús de la metàfora era una pràctica quasi obligada durant el franquisme per a qualsevol cantautor que volguera interpretar les seues cançons davant d'un públic. Moltes vegades, segons reconeix el propi Llach, enviaven la cançó a dos o tres censors, i així tal vegada i havia sort i pillaven algun més fava que altre que no entenia la metàfora.
LA GALLINETA - Lluís Llach
AUTOR: Lluís M. Francesc de Paula Llach i Grande (Enllaç a la web personal) ANY:1972 GÈNERE:Cançó d’autor ESTRUCTURA FORMAL: 3 grups de 2 estrofes de 4 versos i tornada, de 2. Versos de 8 síl·labes menys en la tornada, que són de 7.
ESTRATÈGIA DISCURSIVA:La convicció de dir “prou” front l’opressió.
__1__LLETRA__
La gallineta ha dit que prou,
ja no vull pondre cap més ou,
a fer punyetes aquest sou
que fa tants anys que m'esclavitza.
I si em vénen ganes de fer-ne
em faré venir un restrenyiment,
no tindrà cap més ou calent
el que de mi se n'aprofita.
La gallina ha dit que no:
visca la revolució!
A canvi d'algun gra de blat
m'heu tret la força de volar
però, us ho juro, s'ha acabat!
Tinc per davant tota una vida.
I no pateixo pel destí,
que un cop lliurada del botxí
no ha d'haver-hi cap perill
perquè m'entengui amb les veïnes.
La gallina ha dit que no: visca la revolució!
I els galls que amb mi hauran de dormir
els triaré sans i valents,
que n'estic farta d'insolvents
que em fan passar nits avorrides.
Que quedi clar per sempre més,
que jo de verge no en tinc res,
i que, posats a fer, no em ve
d'un segon restrenyiment.
La gallina ha dit que no:
visca la revolució!
__2__ANÀLISI__
:: Aspectes formals ::
En l’aspecte formal, cal dir que la cançó presenta un ritme binari trepidant i continu que esdevé una clara evocació a la música de marxa o himne, com la majoria de les cançons que tractem; a la tornada, l’articulació de la melodia permet una aturada del ritme amb notes soltes i llargues en comparació a la resta, a mode de campanades o simulant els dispars d’un canó, per a reforçar el sentit i el record de les paraules.
S’utilitzen sols quatre acords per a conformar la composició; en la versió enregistrada a l’estudi també podrem trobar una modulació de mig to cap amunt, que enriqueix la peça dotant-la de tensió i exaltació.
Pel que fa la instrumentació usada, ens adonem de quela guitarra que fa el ritme és acompanyada per una segona guitarra que punteja i una flauta travessera, que interpreta xicotets fragments melòdics a mode de contracant de la segona guitarra en cada pont musical. Com a curiositat, destaquem l’ús de la veu del propi Llach al final de la tornada; el cantant emet un so en caiguda en l’última nota prolongada (escala descendent per semitons), que simula l’onomatopeia del cant de la gallina.
:: Idees i valors::
La metàfora de la gallineta respon perfectament a la identificació amb el mateix Llach, i per extensió, amb qualsevol altre combatent que haja sofert l’opressió, arribant, fins i tot, a ser un símil amb el poble vençut sencer.
Partint d’aquesta base, la cançó ens trasllada la idea de dir “no”, de dir ”prou” a una època fosca i d’evocar la necessitat del canvi. La mà del règim franquista, fent passar el bàndol vençut a la guerra pel camí que ell els marca, ja fa massa anys que dura; la peça crida al poble a aturar-la, a frenar un aprofitament del treball propi i saber-se desprendre de les injustes condicions de vida que s’acceptaven com a úniques.
Al mateix temps, aconseguir certs drets portà al poble oprimit a abaixar-se els pantalons davant del règim i veure’s nugat (“a canvi d’algun gra de blat m’heu tret la força de volar”), gràcies a les pràctiques repressores del govern de Franco per a callar les boques dels rebels.
A banda d’aquestes idees evocadores del passat que trobem a la cançó per tal de donar a conèixer implícitament certes penúries, ens topem amb una segona part que mira el futur, que l’esclareix i el dota d’esperança (“I no pateixo pel destí”). El fet de deslligar-se de la idea d’unió nacional proposada durant el règim, feia un poc de por al principi, aferrant-se als problemes d’enteniment amb altres territoris que podia implicar un nacionalisme tan necessitat. La por s’esvaeix a la cançó amb frases com ara “un cop lliurada del botxí, no ha d’haver-hi cap perill perquè m’entengui amb les veïnes”, proposant la culpabilitat de les accions franquistes en les discrepàncies entre les comunitats autònomes.
Finalment, utilitza el gall per a referir-se als nous dirigents territorials, que amb la democràcia passaran a ser triats pel poble, deslligant-se del govern central que no comprèn ni vol fer-ho les necessitats i exigències d’una població que li és aliena. En la metàfora del gall està inclosa la idea de llibertat, de trencar les cadenes construïdes pel règim, de tindre el poder de triar.
A la tornada s’apel·la al públic directament per a dir “no”, per a ser capaç de raonar i estar convençut de la necessitat de la llibertat per obrar en concordança amb les necessitats del poble. “Visca la revolució” té una funció clarament reivindicativa i d’unió per una causa comú, fent al mateix temps el paper d’eslògan contrari al “Visca Espanya” del règim franquista.
De nou, apareix a la secció "Cançoner" una composició prou actual. Parlem de "La flama", del grup valencià de Folk-Rock Obrint Pas, una peça sifnificativa i combativa, que manté viu l'esperit d'antany de no abandonar la lluita pels ideals, pel treball dels avantpassats per un poble unit.
Els Obrint Pas són un dels grups actuals amb lletres en valencià de més èxit arreu del món. Les seues col·laboracions trenquen fronteres i uneixen pobles i gents. Amb ells han tocat Trikizio, Al Tall, Pep Gimeno, Miquel Gil o La Gossa Sorda.
LA FLAMA - Obrint Pas
AUTOR: Obrint Pas (Enllaç a la web oficial) ANY:2004 GÈNERE:Rock-Ska ESTRUCTURA FORMAL:2 grups formats per una estrofa de 4 versos i una tornada de 2 estrofes amb 4 versos més cadascuna. El versos a l’estrofa són de 7 síl·labes; a la tornada passen a ser de 6, amb algunes variacions.
ESTRATÈGIA DISCURSIVA:Cal mantenir viu el sentiment, forjat per la història, de tot un poble.
__1__LLETRA__
"No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa. No podran res davant d´un poble unit, alegre i combatiu" Vicent Andrés Estellés
Amb l’espurna de la història i avançant a pas valent, hem encès dins la memòria la flama d’un sentiment.
Viure sempre corrent, avançant amb la gent, rellevant contra el vent, transportant sentiments.
Viure mantenint viva la flama a través dels temps, la flama de tot un poble en moviment.
Amb columnes de paraules i travessant la llarga nit, hem fet de valls, mars i muntanyes, vells escenaris d’un nou crit.
Viure sempre corrent, avançant amb la gent, rellevant contra el vent, transportant sentiments.
Viure mantenint viva la flama a través dels temps, la flama de tot un poble en moviment.
La cançó s’enceta amb els versos de Vicent Andrés Estellés recitats, precisament, per una altre dels cantants que incloem en aquest apartat, Feliu Ventura, dins d’allò que entendríem com una introducció a la peça.
La composició es separa en dues parts calcades, simètriques en quasi tots els aspectes; les dos comencen amb una introducció instrumental on ja apareixen els instruments que s’utilitzaran al llarg de la peça: guitarra elèctrica (amb les dues versions, so net i distorsió), percussió (principalment bateria, encara que Obrint Pas també utilitza congues), baix i, destacadament, la dolçaina, instrument tradicional valencià que afavoreix el mestissatge que caracteritzat el grup; el seu paper és omplir els buits musicals amb melodia, com ara la introducció de cada fragment.
Després ens trobem amb l’estrofa, on, juntament amb la veu, també apareixen dos instruments de vent-metall, la trompeta i el trombó, que intervenen per arrodonir els contracants entre els versos. A la tornada, la guitarra canvia el so, i el ritme és més elèctric, passa de ser una espècie de ska reinventat a ser un rock de carrer, àgil i net, sense massa recàrrega de bateria o guitarra elèctrica.
Per ajudar a marcar aquest ritme binari, s’utilitza el sintetitzador amb un so de piano elèctric, que fa notes a contratemps durant les estrofes i passa a fer-les prolongades i amb l’acord complet quan arriba al tornada.
:: Idees i valors::
Com a idees que es proposen, cal destacar, per ser el primer que ens crida l’atenció, el fet d’incloure els versos d’Estellés al començament. Cal dir que aquest és un poeta significatiu dins del moviment cultural dels anys 70 i, per tant, també el tractem dins l’apartat de la poesia. Aquestes paraules ja fan referència a vells ideals dels rebels que buscaven la vertadera pau front les absurdes pràctiques del règim franquista: la unió del poble, la participació activa ciutadana, el combat, esmentar l’enemic de forma indirecta (“No podran fer res”); són tot pensaments i lluites d’un temps passat que encara és viu, ideals heretats pels nous grups que no volen deixar en l’oblit una lluita constant que mai té final.
El títol de la cançó, “la flama”, li dóna un fil conductor a tota la composició. Es fa referència, en primer lloc, a “l’espurna de la història”; de les penúries viscudes pels avantpassats, del record de batalles perdudes i fortes repressions, naix un sentiment a dins de cada ú, un sentiment creat per la unió d’aquelles espurnes que encara no estan apagades, que ajuden a crear un foc a l’interior, una flama. Al llarg de la cançó, sobretot a la tornada, se’ns mira de conscienciar per no deixar apagar mai aquesta flama, aquest sentiment forjat a base de derrotes i repressió que hem de tindre sempre viu.
Precisament, aquesta idea de recordar, de mantindre viva la memòria és l’eix central de la cançó; a la tornada s’evoca un sentiment d’avançar front qualsevol impediment i de fer-ho de forma unida (“avançar amb la gent”), davant l’adversitat (“rellevant contra el vent”) i recordant les arrels del passat (“mantenint viva la flama a través del tems, la flama de tot un poble en moviment”).
Tots aquests vells ideals s’enllacen amb la convicció de reinventar les formes i avançar amb noves lluites, que vindran recolzades per el pas de la història (“vells escenaris d’un nou crit”). D’alguna forma, amb la cançó s’intenta fer memòria per poder avançar, recordar un passat incert del qual avui podem aprendre per afrontar les noves batalles que se’ns plantegen als nostres dies.
