ANY: 1975
GÈNERE: Cançó d’autor
ESTRUCTURA FORMAL: 2 grups de 2 estrofes i tornada. Mesura irregular.
Jo et venceré, jo et venceré,
jo et venceré, si no et vences tu.
I amb cadenes a la llengua i amb cos lligat
i amb la boca closa
algun dia et vencerem.
Encara que la sang sigui el preu del meu destí,
encara que els braços quan caiguin em destrossin els sentits.
Jo et venceré, jo et venceré,
jo et venceré, si no et vences tu.
__2__ANÀLISI__
:: Aspectes formals ::
Formalment, la cançó presenta un ritme binari lent, però amb instruments prou nous en aquell temps, que es pot dir que estaven de moda entre el artistes que protagonitzaven els nous moviments musicals. S’utilitza un sintetitzador per fer de piano elèctric en alguns moments i reproduir el so que introdueix la cançó, acompanyant a la guitarra elèctrica, i trobem l’ús d’aquesta, tant en la seua versió de so net, com l’altra més innovadora amb distorsió. La utilització de la guitarra elèctrica en la peça es limita a melodies de pont i contracant amb la veu; es gasta també una guitarra acústica per marcar el ritme durant tota la cançó.
La repetició de la frase a la tornada (“Jo et venceré”), amb la melodia que puja cap al final de la paraula “venceré”, dota a la peça d’un caire d’himne molt utilitzat a l’època, on les cançons eren un arma més contra el règim.
:: Idees i valors::
Les idees que proposa són clares. Apel·la en primera persona a l’opressor, al règim, com una mena de tu a tu, parlant-li als ulls a l’enemic. La frase de la tornada (“Jo et venceré”), simple però amb la força que es mereix, es val de l’ús del temps verbal futur a mode d’amenaça, com alguna cosa que es complirà, i de la repetició del mateix per a donar-li un pes tan necessari com agraït. El final d’aquesta estrofa, “si no et vences tu”, deixa caure una llàgrima d’esperança als ulls dels repudiats, ja que el règim ja és pràcticament mort quan s’escriu la cançó, i hi ha una idea col·lectiva que veu el futur amb optimisme, tenint present que la dictadura acabarà caient pel seu propi pes, que no es podrà mantenir després de la mort del seu líder, i la lluita acabarà en llibertat.
La metàfora del camí, al igual que la de la fam, també va ser molt tocada en les cançons dels anys 70. Un camí ple de pols, amb pedres, però que no és natural, és una posada en escena preparada i pensada per a obstruir la rebel·lió, les revolucions del poble, tota una sèrie de trampes que, com diu la cançó, ja no són prou per a parar els peus a la revolta que ve, al moviment sense atur. Per això, “encara que la sang sigui el meu destí”, l’autor proposa una lluita sense condicions, una esperança per vèncer coste el que coste, on qualsevol sang vessada serà el símbol de la unitat i de la actitud de mirar cap avant i no deixar-nos caure en les trampes del passat.
La tercera estrofa fa referència als lligams del règim; “i amb cadenes a la llengua” (mancança de llibertat d’expressió plena durant tota la dictadura) i “amb cos lligat i la boca closa” ( càstigs físics i empresonaments per als rebles del bàndol contrari), són frases que evidencien un ofegament del poble degut a les dures formes de repressió del règim. La cançó proposa un oblit, una lluita front les barreres que tanquen el camí de la llibertat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario