AUTOR: Ovidi Montllor i Mengual (Enllaç a la biografia)
ANY: 1968
GÈNERE: Cançó d’autor
ESTRUCTURA FORMAL: 13 estrofes de 4 versos. Versos de 6 síl·labes (amb alguna variació de 7).
__1__LLETRA__
:: Aspectes formals ::
Instrumentació a l’ús de les cançons d’Ovidi. Una guitarra sola, que marca el ritme i els acords (simples, populars i amb un caire molt folklòric), està acompanyada per una espècie de xiulet, com el que utilitzen a les chirigotas de Cádiz. Ovidi fa ús dels seus recursos sonors per acompanyar aquest xiulet quan s’executen les melodies pont entre determinades estrofes (fa un soroll amb la boca molt semblant al del xiulet).
La cançó s’articula amb un compàs binari, que li dóna la velocitat ràpida i àgil al ritme, acostant-se a una marxa. Açò juga un paper important dins de la paròdia general de la peça, ja que s’utilitza a una fera per a representar els inconformistes amb el règim; per aquesta raó, l’ús d’un ritme tan marcat i marcial, apropant-se al caire militar, li dona, si cap, més ironia a la cançó, ja que amb un aspecte formal com és el ritme es construeix el discurs paròdic de la composició.
:: Idees i valors::
Ens trobem davant d’una clara metàfora, com parlàvem, de la repressió que arribava a sofrir un inconformista, radical o no, un lliberal en contra de les idees franquistes, en aquell temps. Hem de tindre present que els càrrecs d’autoritat estaven copats per seguidors del règim, i hi havia un control exhaustiu en qualsevol poble davant la sublevació, encara que fos cultural, de qui no passara pel mateix fil que els altres, encara que ja parlem dels últims anys del període.
És per tot això que Ovidi no va massa desencaminat quan compara a un rebel amb una fera, ja que, d’alguna forma, així era tractat, com si fos un animal descarrilat. L’alerta de les autoritats amb una exaltació d’aquest tipus, una simple protesta, era molt recta, la repressió molt desmesurada, i per això tothom considerava aquests inconformistes com una espècie de malaltia que es contagiava ràpidament. La frase “Es prega a les senyores que compren força aliments i no surten de casa fins que torne el bon temps” evidència el tractament que se’ls donava a aquestes accions, com si es trobaren davant d’una guerra (“compren força aliments”).
La por d’aquestes generacions passades, que van viure en la seua pell la duresa de La Guerra Civil, feia acceptar a la gent qualsevol tipus de mesura repressiva, però els més joves que tenien tendència a decantar-se cap a idees més lliberals i no acceptar la submissió, eren alertats de no seguir aquesta revolta (“El que això no acompleixca que no es queixe després, si per culpa la fera ell rep algun torment”). Qui es relacionava amb revolucionaris, era jutjat del mateix mode, encara que no tinguera res a veure directament.
La segona part de la cançó parla en primera persona en boca d’un xic que es troba la fera pel carrer. Es parodia el fet representant una persona jove i innocent, que viu amb la mateixa por que els seus pares perquè no coneix altre camí. La fera es presenta “molt planera”, però el xic li recrimina el seu comportament (“Per què t¡escapes del lloc que tens marcat?”), reflectint el pensament de tants habitants d’aquell temps que no comprenen ni entenen de canvis, i que pensen que les coses cal deixar-les com estan i no remoure. La resposta de la fera és noble i necessària (fam, la gàbia és petita, necessitat d’espai), reflex d’una generació que ja no suportava ni entenia la repressió del règim i demana allò que, per naturalesa, li pertanyia: llibertat.
Sovint, aquests exaltats eren pocs i sense ajuda per part del poble, tancat a casa degut a la por (“Com són molts i ella és sola, no pot”).
És significatiu l’ús de l’expressió “i gràcies a la força” de l’última estrofa, que no fa més que senyalar l’únic procediment que trobaven les autoritats per a enfrontar-se a qui demanava un canvi; no hi havia diàleg, sols repressió física. Els últims versos, com a parodia del benestar que garantia el franquisme, tanquen la cançó amb resignació per part de l’autor (“tot és normal i maco, i el poble resta en pau”).
No hay comentarios:
Publicar un comentario