De nou, apareix a la secció "Cançoner" una composició prou actual. Parlem de "La flama", del grup valencià de Folk-Rock Obrint Pas, una peça sifnificativa i combativa, que manté viu l'esperit d'antany de no abandonar la lluita pels ideals, pel treball dels avantpassats per un poble unit.

Els Obrint Pas són un dels grups actuals amb lletres en valencià de més èxit arreu del món. Les seues col·laboracions trenquen fronteres i uneixen pobles i gents. Amb ells han tocat Trikizio, Al Tall, Pep Gimeno, Miquel Gil o La Gossa Sorda.

LA FLAMA - Obrint Pas

AUTOR: Obrint Pas (Enllaç a la web oficial)
ANY: 2004
GÈNERE: Rock-Ska
ESTRUCTURA FORMAL: 2 grups formats per una estrofa de 4 versos i una tornada de 2 estrofes amb 4 versos més cadascuna. El versos a l’estrofa són de 7 síl·labes; a la tornada passen a ser de 6, amb algunes variacions.

ESTRATÈGIA DISCURSIVA: Cal mantenir viu el sentiment, forjat per la història, de tot un poble.

__1__LLETRA__

"No et limites a contemplar
aquestes hores que ara vénen,
baixa al carrer i participa.
No podran res davant d´un poble
unit, alegre i combatiu"
Vicent Andrés Estellés


Amb l’espurna de la història
i avançant a pas valent,
hem encès dins la memòria
la flama d’un sentiment.

Viure sempre corrent,
avançant amb la gent,
rellevant contra el vent,
transportant sentiments.

Viure mantenint viva
la flama a través dels temps,
la flama de tot un poble
en moviment.


Amb columnes de paraules
i travessant la llarga nit,
hem fet de valls, mars i muntanyes,
vells escenaris d’un nou crit.

Viure sempre corrent,
avançant amb la gent,
rellevant contra el vent,
transportant sentiments.

Viure mantenint viva
la flama a través dels temps,
la flama de tot un poble
en moviment.

__2__LLETRA AMB ACORDS__

Enllaç

__3__ANÀLISI__

:: Aspectes formals ::

La cançó s’enceta amb els versos de Vicent Andrés Estellés recitats, precisament, per una altre dels cantants que incloem en aquest apartat, Feliu Ventura, dins d’allò que entendríem com una introducció a la peça.

La composició es separa en dues parts calcades, simètriques en quasi tots els aspectes; les dos comencen amb una introducció instrumental on ja apareixen els instruments que s’utilitzaran al llarg de la peça: guitarra elèctrica (amb les dues versions, so net i distorsió), percussió (principalment bateria, encara que Obrint Pas també utilitza congues), baix i, destacadament, la dolçaina, instrument tradicional valencià que afavoreix el mestissatge que caracteritzat el grup; el seu paper és omplir els buits musicals amb melodia, com ara la introducció de cada fragment.

Després ens trobem amb l’estrofa, on, juntament amb la veu, també apareixen dos instruments de vent-metall, la trompeta i el trombó, que intervenen per arrodonir els contracants entre els versos. A la tornada, la guitarra canvia el so, i el ritme és més elèctric, passa de ser una espècie de ska reinventat a ser un rock de carrer, àgil i net, sense massa recàrrega de bateria o guitarra elèctrica.

Per ajudar a marcar aquest ritme binari, s’utilitza el sintetitzador amb un so de piano elèctric, que fa notes a contratemps durant les estrofes i passa a fer-les prolongades i amb l’acord complet quan arriba al tornada.

:: Idees i valors::

Com a idees que es proposen, cal destacar, per ser el primer que ens crida l’atenció, el fet d’incloure els versos d’Estellés al començament. Cal dir que aquest és un poeta significatiu dins del moviment cultural dels anys 70 i, per tant, també el tractem dins l’apartat de la poesia. Aquestes paraules ja fan referència a vells ideals dels rebels que buscaven la vertadera pau front les absurdes pràctiques del règim franquista: la unió del poble, la participació activa ciutadana, el combat, esmentar l’enemic de forma indirecta (“No podran fer res”); són tot pensaments i lluites d’un temps passat que encara és viu, ideals heretats pels nous grups que no volen deixar en l’oblit una lluita constant que mai té final.

El títol de la cançó, “la flama”, li dóna un fil conductor a tota la composició. Es fa referència, en primer lloc, a “l’espurna de la història”; de les penúries viscudes pels avantpassats, del record de batalles perdudes i fortes repressions, naix un sentiment a dins de cada ú, un sentiment creat per la unió d’aquelles espurnes que encara no estan apagades, que ajuden a crear un foc a l’interior, una flama. Al llarg de la cançó, sobretot a la tornada, se’ns mira de conscienciar per no deixar apagar mai aquesta flama, aquest sentiment forjat a base de derrotes i repressió que hem de tindre sempre viu.

Precisament, aquesta idea de recordar, de mantindre viva la memòria és l’eix central de la cançó; a la tornada s’evoca un sentiment d’avançar front qualsevol impediment i de fer-ho de forma unida (“avançar amb la gent”), davant l’adversitat (“rellevant contra el vent”) i recordant les arrels del passat (“mantenint viva la flama a través del tems, la flama de tot un poble en moviment”).

Tots aquests vells ideals s’enllacen amb la convicció de reinventar les formes i avançar amb noves lluites, que vindran recolzades per el pas de la història (“vells escenaris d’un nou crit”). D’alguna forma, amb la cançó s’intenta fer memòria per poder avançar, recordar un passat incert del qual avui podem aprendre per afrontar les noves batalles que se’ns plantegen als nostres dies.

Avui encetem una nova secció al blog. Serà un apartat semblant als que ja tenim, però la temàtica està molt més centra- litzada. "Cinema" és la nova secció que ara obrim, amb la qual pretenem, com a primer objectiu, fer un anàlisi més o menys específic de la pel·lícula "Salvador (Puig Antich)" (Manuel Huerga, 2006), que tracta, precisament, una part molt ressenyable del règim feixista espanyol, i que, entre altres coses, porta la música de l'emblemàtic Lluís Llach.

Aquesta primera presa de contacte amb la secció "Cinema" tindrà una durada d'unes tres o quatre entrades, on inclourem l'anàlisi de temes que es traten al film, fins i tot cançons que van ser composades a partir de la tragèdia de Salvador.

SALVADOR (PUIG ANTICH) - Manuel Huerga

__1__FITXA TÈCNICA__

TÍTOL ORIGINAL: Salvador (web amb informació)

ANY: 2006
DIRECCIÓ: Manuel Huerga
GUIÓ: Lluís Alcarazo
PRODUCCIÓ: Jaume Roures
PRODUCCIÓ EXECUTIVA: Javier Méndez / Stephen Margolis
DIRECCIÓ DE FOTOGRAFIA: David Omedes
MÚSICA ORIGINAL: Lluís Llach
DIRECCIÓ D'ART: Antxón Gómez
MUNTATGE: Aixalà / Santy Borrincón



__2__FITXA ARTÍSTICA__

Daniel Brühl__Salvador Puig Antich
Tristán Ulloa__Oriol Arau
Leonardo Sbaraglia__Jesús
Leonor Watling__Cuca
Íngrid Rubio__Margalida
Celso Bugallo__Pare de Salvador
Mercedes Sampietro__Mare de Salvador
Olalla Escribano__Imma
Carlota Olcina__Carme
Bea Segura__Montse
Andrea Ros__Merçona



__3__SINOPSI__

Salvador Puig Antich, militant del MIL, viu els seus últims mesos abans de ser executat. Una detenció violenta va propiciar que el protagonista disparara un policia, amb tan mala fortuna que el va ferir de mort. Ara, el seu advocat, Oriol Arau, i les seues germanes miren de frenar la pena de mort que li ha segut imposada, encara que la necessitat per obtenir un cap de turc després de l’assassinat de Carrero Blanco, fa inútils els seus esforços.

Al llarg de la pel·lícula es relata la creació del MIL amb els records de Salvador i es mostra el context polític i la repressió franquista als últims anys del règim, sent aquest un moment de moviments polítics i necessitats de canvi després d’un silenci massa llarg.

__4__ANÀLISI__

De la pel·lícula podríem extraure molts temes significatius i amb molt de pes discursiu per a narrar la història, com ara la relació del protagonista amb el seu entorn (amb Merçona, la germana menuda, o les seues núvies, Cuca i Margalida). Malgrat això, centrarem l’anàlisi en l’explicació i enfocament d’uns temes concrets que reflexen la lluita davant la injustícia i la repressió de la dictadura, que és el tema que ens ocupa en aquest treball.

:: La Violència ::

La repressió del règim soferta pels sectors més liberals utilitzava la força per callar boques i mantenir la por al poble. Aquesta violència es veu agreujada als últims anys del franquisme, on els moviments armats de joves reivindicatius, com ara l’ETA o el MIL, són cada volta més constants.

Al film trobem una quantitat elevada de càstigs físics que reforcen aquesta idea. Podem posar com a exemple els moments de càrrega policial a les manifestacions que se’ns mostren al primers compassos de la pel•lícula, on la policia fins i tot arriba a cavall al lloc dels fets, jugant amb un clar avantatge davant els manifestants. A banda de la repressió policial que apareix en diverses manifestacions al llarg del text fílmic, cal destacar la magnitud d’aquesta obsessió per esbroncar els rebels, que arriba fins al punt de carregar de policies el soterrament de Salvador. En aquesta escena final, contrasta la quietud de l’interior del cementeri amb la lluita armada que es viu a fora, en una clara demostració del poc pes polític que tingué en el seu moment la mort d’un innocent.

Un altre tipus de violència, aquesta més indirecta, ix a la llum cada vegada que els agents especials de policia, aquells que veiem més a sovint durant la pel•lícula, ens mostren les seues característiques pràctiques, que a dia d’avui serien totalment condemnades socialment. A banda de la violència física que apareix cada volta que detenen algú (no hem d’oblidar que inclús Salvador és colpejat front una vidriera de forma totalment innecessària en el moment de la seua detenció), es fa referència a altres pràctiques més tapades, podríem dir, que evidencien l’actitud presa pel règim davant els opositors. Com a exemples podem triar dos informacions que se’ns donen; per un costat, la frase d’un dels inspectors de policia: “Recordeu que es tracta d’un grup molt perillós; si ens topem amb ells no ho dubteu, dispareu a matar”, sense tindre cap tipus d’informació clara i convincent sobre els delictes comesos pels militants del moviment; per l’altre costat, trobem al film dades sobre obrers que han mort arreu del país com a repressió del govern de Carrero Blanco, cosa que se’ns esclareix com a pràctiques secretes de les autoritats. Un cas clar és la mort d’un xic a qui van trobar amb propaganda contra el general Franco, que va caure d’un sèptim pis.

Hem d’esmentar també els abusos soferts a la presó, no sols les mostres de violència i autoritat amb Salvador en certs moments, sinó també els colps rebuts per alguns presos per a mantenir l’ordre dins del centre penitenciari.

Avui inclourem dins de la secció "Emocions" un poema de Gabriel Ferrater. Tot i que no parla de la lluita armada, sí que ho fa d'una altra lluita ben diferent però igual d'injusta i viva: la dels prejudicis social. El poeta de Reus no va viure la fi del franquisme, ja que es va suicidar l'any 1972, però el seu poema pot ser avui tan actual com el dia que el va escriure.

DUES AMIGUES - Gabriel Ferrater

__1__LLETRA__

Tant de sol als turmells,
de mar llisa i daurada.
Agafades de mans,
no es diuen res. Carrers
d'homes rancuniosos
perquè no hi ha cap home
com ells, que elles coneguin.
Ara no van enlloc.
Tornen del sol. Travessen
tardes llargues, carrers
de mots incomprensibles.
No s'enduen records.
Volen només saber
que s'agafen de mans
i van juntes, per un carrer de l'estranger.

Potser aquesta la cançò que menys té a vore amb la temàtica del nostre blog. Amaral versiona el clàssic de Sopa de Cabra "Camins", dins de "Podré tornar enrere", el disc homenatge al grup gironí. "Camins" no parla de feixisme, ni d'odi, ni de por, ni repressió ni res d'aquell estil. Però si ens fixem pausadament en la lletra, ens n'adonarem com els ideals d'antany estan ahí: la lluita per anar endavant, per fugir d'un passat incert, per volar sol cap a una nova vida.

CAMINS (Sopa de Cabra) - Amaral

AUTOR: Sopa de Cabra (Enllaç a la web oficial)
ANY: 1999
GÈNERE: Rock

__1__LLETRA__

Camins que ara s'esvaeixen.
Camins que hem de fer sols.
Camins vora les estrelles.
Camins que ara no hi són.

Van deixar-ho tot, el cor encès pel món,
per les parets de la mort sobre la pell.
Eren dos ocells de foc sembrant tempestes,
ara són dos fills del sol en aquest desert.
Mai no és massa tard per tornar a començar,
per sortir a buscar el teu tresor.

Camins, somnis i promeses.
Camins que ja són nous

No és senzill saber cap a on has de marxar;
pren la direcció del teu cor.
Mai no és massa tard per tornar a començar,
per sortir a buscar el teu tresor.

Camins que ara s'esvaeixen.
Camins que has de fer sol.
Camins vora les estrelles.
Camins que ja són nous.

__2__LLETRA AMB ACORDS__

Enllaç

Nova entrada a la secció "Poemari". En aquesta ocasió analitzem un fragment de l'emblemàtica peça "Propietats de la pena", que pertany al "Llibre de les meravelles" del poeta valencià Vicent Andrés i Estellés.


NO DEMANO GRAN COSA - Miquel Martí i Pol

AUTOR: Miquel Martí i Pol (Enllaç a la biografia)

ANY: 1970
GÈNERE: Poesia
ESTRUCTURA FORMAL: 3 estrofes de 5 versos i una d’un sol vers. Sense mètrica regular.

RIMA: Sense rima.

ESTRATÈGIA DISCURSIVA: Exaltació dels drets que són propis i necessaris.

__1__LLETRA__

No demano gran cosa:
poder parlar sense estrafer la veu,
caminar sense crosses,
fer l’amor sense haver de demanar permisos,
escriure en un paper sense pautes.

O bé, si sembla massa:
escriure sense haver d’estrafer la veu,
caminar sense pautes,
parlar sense haver de demanar permisos,
fer l’amor sense crosses.
O bé, si sembla massa:

fer l’amor sense haver d’estrafer la veu,
escriure sense crosses,
caminar sense haver de demanar permisos,
poder parlar sense pautes.

O bé, si sembla massa…

__2__ANÀLISI__

:: Idees i valors::

- La confusió generada per la forma que adopten els versos, que van remesclant els conceptes, canviant la forma però no el contingut implícit, per resoldre que, al remat, tot és el mateix, el que se’ns nega i el que demanem.

- La humilitat amb la qual es demanen els drets, que amaga una ironia en les peticions (“no demano gran cosa”, “O bé, si sembla massa”).

- Llibertat d’expressió (“poder parlar sense...”, “escriure sense...”), d’actuació (“poder caminar...”).

- La metàfora dels obstacles del règim amb els conceptes que es manegen a les peticions: crosses, pautes, permisos.

- La idea que emana de l’expressió “fer l’amor” pareix anar més enllà del simple acte d’estimar, buscant un apropament amb el concepte d’unió dels pobles, de relacions amb els iguals.

La postguerra del bàndol derrotat en paraules de Llach. Tota una demostració de poesia evocadora.


RESPON-ME - Lluís Llach

AUTOR: Lluís M. Francesc de Paula Llach i Grande (Enllaç a la web personal)
ANY: 1970
GÈNERE: Cançó d’autor
ESTRUCTURA FORMAL: 2 grups de 2 estrofes de 6 versos i tornada, de 14. Majoritàriament, versos de 4 síl·labes, encara que respon a una mesura irregular al llarg de molta part de la peça.

ESTRATÈGIA DISCURSIVA: Cal fer un front comú, no separar les forces.

__1__LLETRA__

Amic que tants de cops em parles,
aquí assegut,
ulls abatuts,
mai no has sabut
dir-me allò just
del nostre absurd.

I avui que tinc el cos ple d'ànsia,
la meva sang,
les meves mans,
els meus afanys,
tots aquests anys
m'estan cridant.

Qui va vèncer?
Qui dels ferros forjats per les bombes
va fer un poble nou?
Qui va vèncer?
Qui damunt de tants cossos xafats
va aixecar aquella casa per a tothom?
Qui va vèncer?
Qui del llit se n'aixeca amb el dret d'anar
pel carrer sense sentir por?
Pots dir-m'ho tu?
Pots dir-m'ho tu?
Saps que ningú.
Tots som vençuts,
tots hem perdut.

I amic, maleiràs amb força
aquesta nit,
de qui som fills,
d'aquest destí,
del nostre ahir
que ens ha traït.

Però, amic, més que buscar respostes,
cal adreçar
el foc, la llar,
hem de guanyar
tots aquests anys
que estan cridant:

Qui va vèncer?
Qui dels ferros forjats per les bombes
va fer un poble nou?
Qui va vèncer?
Qui damunt de tants cossos xafats
va aixecar aquella casa per a tothom?
Qui va vèncer?
Qui del llit se n'aixeca amb el dret d'anar
pel carrer sense sentir por?
Pots dir-m'ho tu?
Pots dir-m'ho tu?
Saps que ningú.
Tots som vençuts,
tots hem perdut.

__2__ANÀLISI__

:: Aspectes formals ::

Aquesta és una de les primeres cançons de Llach més treballades en l’aspecte de l’harmonització, responent a la utilització d’uns acords que fugen de l’estructura de la cançó folk i tradicional.

El ritme és binari i lent, pesat, amb la intenció d’evocar la idea que transmet la lletra, un cansament, una llosa a l’esquena que no ens deixa avançar.

La versió que manegem de la peça és la enregistrada al concert de Barcelona de 1976, per tant, la instrumentalització és prou bàsica en comparació a les seues composicions d’estudi i posteriors en directe. S’usa el característic piano, com en la major part de les seues cançons, que li dóna personalitat al so de la peça, i es fa acompanyar d’una guitarra que apareix amb alguns puntejats per arrodonir la melodia.

:: Idees i valors::

Una cançó que combina la utilització de la primera i segona persona del plural, és a dir, l’apel·lació al company i l’experiència i sentiments propis.

D’una banda, l’amic apareix com una titella del passat, sense força, “aquí assegut, ulls abatuts”, que renega del règim i les penúries que això va comportar, del tancament que els han forçat a acceptar, però, esclau de les cadenes que ell mateix es posa, no mira endavant perquè no veu res clar, perquè no sap les respostes a les preguntes que li vénen al cap, perquè accepta el passat inconscientment sense mirar més enllà (“mai no has sabut dir-me allò just del nostre absurd”).

Per l’altra banda, el personatge en primera persona, aquell que representa Llach, es mostra com un inconformista, incapaç de viure en el passat i acceptar el camí que li han marcat sense ell demanar-ho. Precisament, la seua joventut (“aquests pocs anys m’estan cridant”) fa que no tinga por a res ni a ningú, que tinga ganes de lluitar (“Tinc el cos ple d’ànsia”), que s’adone de la impotència en què han viscut i veja clara la injustícia que els han forçat a patir, sense resignar-se com el seu company.

La idea que persegueix principalment la cançó és la de buscar respostes, la de tindre la clau per afrontar una pregunta malèfica i tan poc indiferent com el propi Llach: “Qui va vèncer?”. Si ens parem a pensar en les idees evocades a la cançó, ens n’adonem que la pregunta cau pel seu propi pes. Els guanyadors de la guerra., lògicament, no van moure un dit per alçar el país trencat del bàndol contrari, per tant, van ser els propis vençuts qui van haver de fer un poble nou “dels ferros forjats per les bombes”, d’aixecar-se malgrat el pes de les morts dels companys i dedicar-se a les noves generacions que venien. Però el bàndol guanyador tampoc, com diu la peça, pot alçar-se del llit “amb el dret d’anar pel carrer sense sentir por”; la repressió del règim, internament, també va crear en les autoritats franquistes una por a que tot els fóra tornat, a que l’abús del poder els explotara a la cara. Amb la convicció del bàndol guanyador de saber-se sense eixe dret a no tindre por, tots hem perdut, ningú a guanyat en una guerra entre germans on les penúries d’uns, tard o prompte, seran maldecaps a les llars dels altres.

Per això, “Respon-me” és una cançó amb un imperatiu directe, amb una petició d’explicacions, una mirada als ulls de l’enemic que fins ara, fins que no ha raonat, no se n’ha adonat de la seua particular derrota- No cal enfonsar-se, com fa “l’amic”, buscant respostes, sinó mirant al davant, i eixe és el sentiment que proposa la composició analitzada: una convicció de l’única resposta que ens val per a fer-nos forts i afrontar un demà que, com diu l’autor, “hem de guanyat”; tots hem perdut.

Nova entrada per a "Versionant". En aquesta ocasió, oferim una cosa ben curiosa, que de segur serà totalment desconeguda per a alguns dels lectors. Es tracta de la cançó "Perquè vull", de l'alcoià Ovidi Montllor, que ja apreixia al 1972 al seua primer treball discogràfic, titolat "Un entre tants".

Us presentem dos versions ben dispars. La primera, més propera i fidel a l'orginal, feta per Joan Manuel Serrat. La segona, prou més diferent i exòtica; una versió en euskera feta pels Trikizio, amb la col·laboració de l'acordionista de Sabadell Carles Belda. Trikizio, aquell grup que molts vam sentir per primera vegada a l'últim disc d'Obrint pas, va treure un disc anomenat EusCat, amb versions en basc d'èxits catalans i versions d'èxits bascs en català! Tota una curiositat ben agradable.

PERQUÈ VULL (Ovidi Montllor) - Serrat / Trikizio & Belda

AUTOR: Yosu Belmonte & Ovidi Montllor i Mengual (Enllaç a la web personal)
ANY: 1972
GÈNERE: Cançó d’autor

__1__LLETRA__

Plovia aquell dia. Perquè vull!
Perquè tinc ganes que plogués!

Sortia ella de casa. Perquè vull!
Perquè tinc ganes que sortís!

Tenia jo un paraigua. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de tenir!

Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull!
Perquè tinc ganes d'ajudar!

Va dir-me: "Encantada". Perquè vull!
Perquè tinc ganes d'encantar!

Va arrapar-se a mi. Perquè vull!
Perquè tinc ganes d'estimar!

Vam viure un món preciós. Perquè vull!
Perquè tinc ja ganes de viure'l!

Després vàrem parlar. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de parlar!

Vam volar pel món. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de volar!

Vam sentir un nou món. Perquè vull!
Perquè no m'agrada aquest!

I el vam veure millor. Perquè vull!
Perquè sé que és millor!

Vam menjar el més bo. Perquè vull!
Perquè sé que es pot menjar!

Van viure amb gent preciosa. Perquè vull!
Perquè estic tip de la contrària!

Tot era meravella. Perquè vull!
Perquè estic fart de fàstics!

Tot era de tothom. Perquè vull!
Perquè tot és de tots!

I acabo la cançó. Perquè vull!
Tot comença en un mateix!

Comencem ací una nova secció. Amb "Emocions" pretenem presentar tota una sèrie de composicions, bé musicals, bé poètiques, que ens desperten una emoció concreta cap a uns sentiments d'identitat, democràcia, tolerància i unió molt semblants als viscuts als últims anys del feixime espanyol. Tot i que no farem un anàlisi al detall de cada peça com el treball amb les obres tractades anteriorment, considerem oportú donar a conèixer allò que es presentarà an aquesta secció, per la seva càrrega emocional.


LA CLAU - Pau Alabajos

Comencem aquesta secció amb "La clau", de l'artista de Torrent Pau Alabajos. És tracta d'una composició del seu primer disc, i la reflexió interior sobre el sentiment de trobar una clau per seguir endavant, amb la càrrega simbòlica i metafòrica que això suposa, ens porta a incloure aquesta cançó al blog com a obra de referència.

__1__LLETRA__

Busque una resposta
en els murs de la ciutat,
en les portes dels lavabos
dels cafés de vora mar,
en anuncis per paraules,
en els versos d’Estellés,
en les mans de les persones
que estan esperant el tren.

La clau és creure en l’esperança
que ens fa seguir en peu
i esborrar la por que esclata
en la teua veu, en la teua veu.
I tant se val si el meu trajecte
es fa arriscat: jo seguiré endavant.

Busque una resposta
en el fons del pensament,
en els cràters de la lluna.
en els llibres de Fuster,
en les estacions del metro,
en el vol d’aquell colom,
en els cossos de les dones,
amb qui mai no he fet l’amor.

La clau és creure en l’esperança
que ens fa seguir en peu
i esborrar la por que esclata
en la teua veu, en la teua veu.
I tant se val si el meu trajecte
es fa arriscat: jo seguiré endavant.

Tot un himne post-règim que posa de manifest la dificultat per unir les forces cap a un bé comú; amb la mort del dictador, no estava tot fet.


COMPANYS, NO ÉS AIXÒ - Lluís Llach

AUTOR: Lluís M. Francesc de Paula Llach i Grande (Enllaç a la web personal)
ANY: 1978
GÈNERE: Cançó d’autor
ESTRUCTURA FORMAL: 3 estrofes de 5 versos. Versos de 9 síl·labes.

ESTRATÈGIA DISCURSIVA: Cal fer un front comú, no separar les forces.

__1__LLETRA__


No era això, companys, no era això

pel que varen morir tantes flors,

pel que vàrem plorar tants anhels.

Potser cal ser valents altre cop

i dir no, amics meus, no és això.

No és això, companys, no és això,

ni paraules de pau amb barrots,

ni el comerç que es fa amb els nostres drets,

drets que són, que no fan ni desfan

nous garrots sota forma de lleis.

No és això, companys, no és això;

ens diran que ara cal esperar.

I esperem, ben segur que esperem.

És l’espera dels que no ens aturarem

fins que no calgui dir: no és això.

__2__LLETRA AMB ACORDS__

Enllaç

__3__ANÀLISI__

:: Aspectes formals ::

Una de les cançons de Llach amb més vocació d’himne; el seu temps lent i pausat li dóna aquest caire moderat de l’himne més emblemàtic i simbòlic, que no el marcial, i la utilització del compàs de quatre temps amb unes articulacions molt específiques (corxera amb puntet i semicorxera) li atorga l’efecte desitjat. Els acords exploren les possibilitats de la tonalitat, fent xicotetes modulacions de pas, amb una harmonia bàsica i característica (acords majors, principalment) d’aquest estil.

La instrumentalització és pràcticament nul·la. Sols apareix el piano, potser que amb un so retocat, ja que en alguns passatges esdevé un timbre més llunyà del martell que colpeja la corda dels pianos acústics; l’altre component musical de la cançó és la veu, res més, no hi ha cap floritura ni instruments innecessaris (encara que per moments pareix escoltar-se una guitarra que raspa les cordes per suportar el ritme).

Com deiem, la veu és el motor; la peça i tota la seua harmonia es construeixen gràcies al joc entre la veu principal i un cor mixte, on les veus masculines i femenines formen perfectament els acords per a que el piano es centre en marcar el ritme. La utilització d’aquest cor a les estrofes (a la primera no sona) va lligada amb la creació d’un matalàs musical, d’un bloc que canvia d’harmonia a l’hora, una construcció totalment vertical, que dobla a la melodia però sense emetre cap paraula.

Quan arriba el pont després de la interpretació de la tercera estrofa (ací normalment a les cançons s’espera que aparega algun instrument solista), el cor canta de nou aquesta estrofa, posant Llach la veu per a fer el contracant. Després d’aquest pont, torna la veu principal per a reproduir de nou la primera estrofa, i es fa acompanyar sols de les veus masculines, apagant la cançó després del clímax del pont, amb la mateixa baixa intensitat amb què ha començat.

:: Idees i valors::

La cançó està escrita l’any 1978, una vegada mort el dictador i a punt de proclamar-se la democràcia amb la creació de la Constitució; sent així, la peça evoca un sentiment paregut al que trobem al poema “Síntesi” de Pere Quart, que veurem a l’apartat de poesia. Aquest sentiment no és altre que la indiferència cap a una constitució que l’autor no sent seua, no s’han tret a la llum els ideals perseguits per el poble, almenys els de l’autor, cosa que fa clara referència a l’oblit dels nacionalismes, perjudicats i marginats pel franquisme, en l’escriptura del text constitucional. Tal vegada, les expectatives després de 40 anys de dictadura eren massa altes per poder acontentar a tots per igual, però hi ha certs drets que no podien passar-se per alt per al poble català i van ser oblidats o, simplement, rebutjats. La lluita va ser llarga i sanguinària (“pel que varen morir tantes flors”), i ara, amb el canvi, és el moment de ser exigents i no tornar a cometre els errors del passat deixant que es jugue amb el poble i els seus sentiments, no es pot abandonar ara aquesta constant lluita (“Potser cal ser valents altre cop”).

Llach fa referència a la unió i la germanor (“Companys”); del mateix mode que ho feia per a ajuntar forces en “Abril 74”, ara ho fa per recriminar l’oblit d’uns ideals i l’aparició d’una espècie restriccions que evoca al vell refrany “Els mateixos gossos amb diferents collars”. Parla de “paraules de pau amb barrots”, formes noves d’una censura menys dura però igualment marginadora, lleis que no plasmen els interessos de tots per igual, que fan “comerç amb els drets”, que aparten i deixen fora del sistema les expectatives del diferent, com ara els nacionalismes.

Es fa també referència a l’espera, al temps que es demanava des del govern central per a poder acontentar a tots; el poble ja estava fart d’esperar, però ja es té la convicció de que hi haurà un canvi, i si s’ha esperat 40 anys, es poden esperar més temps, però amb aquesta idea intacta i constant (“i esperem, ben segur que esperem”).

A Catalunya li deien "el català del sud", però Raimon va nàixer a Xàtiva, al cor de La costera, i va ser un dels principals exponents de la Nova Cançò, sens dubte un dels cantants valencians més implicat d'aquell temps.


JO VINC D'UN SILENCI - Raimon

AUTOR: Ramon Pelegero i Sanchis (Enllaç a la biografia)

ANY: 1975
GÈNERE: Cançó d’autor
ESTRUCTURA FORMAL: 6 estrofes de 8 versos. Versos de 5 síl·labes.

ESTRATÈGIA DISCURSIVA: El silenci i la resignació d’aquells que van perdre la guerra.






__1__LLETRA__

Jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg,

de gent que va alçant-se

des del fons dels segles,

de gent que anomenen

classes subalternes,

jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg.

Jo vinc de les places

i dels carrers plens,

de xiquets que juguen

i de vells que esperen,

mentre homes i dones

estan treballant

als petits tallers,

a casa o al camp.

Jo vinc d'un silenci

que no és resignat,

d'on comença l'horta

i acaba el secà,

d'esforç i blasfèmia

perquè tot va mal:

qui perd els orígens,

perd identitat.

Jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg,

de gent sense místics

ni grans capitans,

que viuen i moren

en l'anonimat,

que en frases solemnes

no han cregut mai.

Jo vinc d'una lluita

que és sorda i constant,

jo vinc d'un silenci

que romprà la gent

que ara vol ser lliure

i estima la vida,

que exigeix les coses

que li han negat.

Jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg,

jo vinc d'un silenci

que no és resignat,

jo vinc d'un silenci

que la gent romprà,

jo vinc d'una lluita

que és sorda i constant.

__2__ANÀLISI__

:: Aspectes formals ::

La cançó aposta per una instrumentalització simple però treballada. Trobem la característica guitarra de Raimon amb el so que apareix en totes les seues cançons, un rascat de les cordes marcat i ferm. El ritme de la guitarra també és molt particular en la música d’aquest cantautor, ja que juga amb el compàs musical binari, i una mesura que convida a imitar-la amb les mans quan la ocasió o requereix i es recorda a la perfecció, fent més portador el record de la lletra. És tracta de tres colps, que organitzats en el compàs binari que ja apuntàvem, responen a un colp en el primer temps i dos en el segon. Com a curiositat, cal comentar la semblança d’aquest ritme amb la tradicional sardana catalana, encara que parega totalment paradoxal, ja que Raimon és de Xàtiva (València).

A part de la guitarra, apareixen acompanyaments d’algunes cordes, com ara a la introducció, amb la funció de matalàs musical i flautes per fer contracants i ajudar la veu de les cordes.

Pel que al acords, o harmonia de la peça, és característic el caire folklòric que emana de la utilització d’una roda en to menor primer i després en to major quan arriba la tornada, repetició d’acords populars que fan més receptiva la cançó.

A part, cal destacar que en la primera part hi ha dos estrofes, però en la segona, sols es fa una i s’utilitzen dos estrofes amb la melodia i harmonia de la tornada.

:: Idees i valors::

El títol de la cançó ja suposa una idea discursiva que es repeteix al llarg de la composició: “jo vinc d’un silenci”. Eixe silenci del qual parla Raimon, fa referència al bàndol que va perdre la guerra, a eixa multitud que calla i, per tant, atorga; eixa “multitud silenciosa”, com es denominà en aquell moment, que es limitava a veure com venien els esdeveniments sense parar-se a pensar ni a reflexionar en per què havien de seguir un camí marcat i per què havia de marcar-lo un pensament concret. Al règim tampoc li interessava que ningú raonara més del compte. El silenci, per tant, és “antic i molt llarg” (tot el que va durar la dictadura), és un silenci de treballadors (“homes i dones estan treballant als petits tallers, a casa o al camp”), de “vells que esperen”, però que d’alguna forma, internament, no volen resignar-se (“d’esforç i blasfèmia perquè tot va mal”). És un silenci d eles “classes subalternes” front l’autoritat, l’única que pareix no sentir, o fa com que no sent, la veu del poble.

Tanmateix, es parla de “gent sense místics”, ja que els franquistes es relacionaven directament amb el poder eclesiàstic, que es tornà, paradoxalment, contra el poble; també tenien fam de manar. La cançó tracta del poble, d’habitants plans que no tenen a què aferrar-se (“ni grans capitans”) i que “moren en l’anonimat”. Al poble no li valen les frases solemnes que potser acontentaven a qui ja tenia poder o no veia més enllà; la gent havia de treballar, igual o més que abans, i no trobava millora a les condicions malgrat els grans parlaments des de Madrid.

Varies idees es fan fortes a la peça per esperançar l’oient. Per un costat, el futur (“la gent romprà”) i la constància en la lluita, sense abandonar-la (“una lluita que és sorda i constant”). Per l’altre costat, una frase que avui esdevé un himne: “qui perd els orígens perd identitat”. La consciència de ser poble ens uneix, i el silenci pot ser no reclama a crits, com diu l’autor, “les coses que li han negat”, però els orígens i el passat sempre estan presents per a no repetir els errors i reclamar els drets que pertanyen.

Aquesta cantautora mallorquina és un dels emblemes del moviment de la Nova Cançó i Els Setge Jutges, tota una institució.


QUÈ VOLEN AQUESTA GENT - Maria del Mar Bonet

AUTOR: Lluís Serrahima / Maria del Mar Bonet (Enllaç a la biografia)

ANY: 1977
GÈNERE: Cançó d’autor
ESTRUCTURA FORMAL: 7 estrofes de 4 versos, amb tornada entre cadascuna. Versos de 7 síl·labes.

ESTRATÈGIA DISCURSIVA: La impotència d’una mare davant l’execució del fill.








__1__LLETRA__


De matinada han trucat,

són al replà de l’escala;

la mare quan surt a obrir

porta la bata posada.

Què volen aquesta gent

que truquen de matinada?

"El seu fill, que no és aquí?"

"N’és adormit a la cambra.

"Què li volen al meu fill?"

El fill mig es desvetllava.

Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

La mare ben poc en sap,

de totes les esperances

del seu fill estudiant,

que ben compromès n’estava.

Què volen aquesta gent

que truquen de matinada?

Dies fa que parla poc

i cada nit s’agitava.

Li venia un tremolor

tement un truc a trenc d’alba.

Què volen aquesta gent

que truquen de matinada?

Encara no ben despert

ja sent viva la trucada,

i es llença pel finestral,

a l’asfalt d’una volada.

Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

Els que truquen resten muts,

menys un d’ells, potser el que mana,

que s’inclina al finestral.

Darrere xiscla la mare.

Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

De matinada han trucat,

la llei una hora assenyala.

Ara l’estudiant és mort,

n’és mort d’un truc a trenc d’alba.

Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

__2__ANÀLISI__

:: Aspectes formals ::

La cançó respon a l’estructura, a l’ús, d’una peça folklòrica. L’harmonia és simple, tan sols dos acords són prou per a construir l’acompanyament, cosa que casa molt bé amb la tradició musical popular de qualsevol poble, on els ritmes simple i repetitius són abundants en les cançons autòctones.

Pel que a la instrumentació, també ens trobem amb una utilització ben simple i tradicional. Apareixen sols dos instruments; la guitarra porta el ritme amb mitjos arpegis i algun rascat de tot l’acord; escoltem un timbre que pareix el del guitarró, instrument més petit que la guitarra i que es toca raspant totes les cordes; com podem comprovar, el so és molt semblant al del ukelele hawaià.

:: Idees i valors::

El fet de buscar casa per casa els acusats de ser contraris al règim, els heretges, era una pràctica molt comú als pobles menuts als primers anys del franquisme. Les autoritats s’assabentaven de l’existència d’algun revolucionari i anaven a casa a per ell; en ocasions, poc bastava per a executar-lo sense cap autorització. La cançó està ambientada en eixa època, i tot i que a l’època que tractem al treball ja no era massa comú aquest mode de procedir, sí que reivindica la crueltat de l’acte i, per extensió, la del règim.

“De matinada han trucat”. La matinada és un bon moment per a cometre algun acte que no es vol que es sàpia; és ben clar que la mort d’una persona, i més si era del poble, no podia caure en l’oblit, però el fet d’anar a buscar algú a casa de matinada garanteix que no s’alce cap revolta al carrer i que la persona es trobe allí.

Les famílies solien ser desconeixedores de les pràctiques dels fills que eren políticament rebels, per això quan parla de la resposta mare (“La mare ben poc en sap de totes les esperances del seu fill estudiant”) és una afirmació sincera, ja que podria parèixer que vol tapar el fill.

La intenció d’escapar potser siga el factor que trenque la seua vida. Moltes amenaces de les autoritats venien sense cap justificació ni argument, però el xic mira de fugir (“i es llença pel finestral a l’asfalt, d’una volada”), i amb això ja poden condemnar-lo; aquesta situació lliga amb el vers següent, que diu que mentre el xic vol escapar, “els que truquen resten muts, menys un d’ells, potser el que mana”. En una situació normal de recerca d’un fugitiu, els agents mirarien d’agafar-lo de seguida que intenta escapar-se, però ací ho tenen tan clar que ni s’immuten; l’execució és, mai millor dit, imminent.

Ens trobem a l’ultima estrofa amb el concepte de “la matinada”, que ens porta de nou a un succés digne d’amagar. “La llei una hora assenyala”; el fet d’incloure a la llei franquista un manament sobre l’hora habitual d’execució ja diu molt sobre les idees del règim; els presos polítics eren com titelles, com éssers inanimats: sols un cos i un hora de la mort.