La Fera Ferotge

Tot un himne post-règim que posa de manifest la dificultat per unir les forces cap a un bé comú; amb la mort del dictador, no estava tot fet.


COMPANYS, NO ÉS AIXÒ - Lluís Llach

AUTOR: Lluís M. Francesc de Paula Llach i Grande (Enllaç a la web personal)
ANY: 1978
GÈNERE: Cançó d’autor
ESTRUCTURA FORMAL: 3 estrofes de 5 versos. Versos de 9 síl·labes.

ESTRATÈGIA DISCURSIVA: Cal fer un front comú, no separar les forces.

__1__LLETRA__


No era això, companys, no era això

pel que varen morir tantes flors,

pel que vàrem plorar tants anhels.

Potser cal ser valents altre cop

i dir no, amics meus, no és això.

No és això, companys, no és això,

ni paraules de pau amb barrots,

ni el comerç que es fa amb els nostres drets,

drets que són, que no fan ni desfan

nous garrots sota forma de lleis.

No és això, companys, no és això;

ens diran que ara cal esperar.

I esperem, ben segur que esperem.

És l’espera dels que no ens aturarem

fins que no calgui dir: no és això.

__2__LLETRA AMB ACORDS__

Enllaç

__3__ANÀLISI__

:: Aspectes formals ::

Una de les cançons de Llach amb més vocació d’himne; el seu temps lent i pausat li dóna aquest caire moderat de l’himne més emblemàtic i simbòlic, que no el marcial, i la utilització del compàs de quatre temps amb unes articulacions molt específiques (corxera amb puntet i semicorxera) li atorga l’efecte desitjat. Els acords exploren les possibilitats de la tonalitat, fent xicotetes modulacions de pas, amb una harmonia bàsica i característica (acords majors, principalment) d’aquest estil.

La instrumentalització és pràcticament nul·la. Sols apareix el piano, potser que amb un so retocat, ja que en alguns passatges esdevé un timbre més llunyà del martell que colpeja la corda dels pianos acústics; l’altre component musical de la cançó és la veu, res més, no hi ha cap floritura ni instruments innecessaris (encara que per moments pareix escoltar-se una guitarra que raspa les cordes per suportar el ritme).

Com deiem, la veu és el motor; la peça i tota la seua harmonia es construeixen gràcies al joc entre la veu principal i un cor mixte, on les veus masculines i femenines formen perfectament els acords per a que el piano es centre en marcar el ritme. La utilització d’aquest cor a les estrofes (a la primera no sona) va lligada amb la creació d’un matalàs musical, d’un bloc que canvia d’harmonia a l’hora, una construcció totalment vertical, que dobla a la melodia però sense emetre cap paraula.

Quan arriba el pont després de la interpretació de la tercera estrofa (ací normalment a les cançons s’espera que aparega algun instrument solista), el cor canta de nou aquesta estrofa, posant Llach la veu per a fer el contracant. Després d’aquest pont, torna la veu principal per a reproduir de nou la primera estrofa, i es fa acompanyar sols de les veus masculines, apagant la cançó després del clímax del pont, amb la mateixa baixa intensitat amb què ha començat.

:: Idees i valors::

La cançó està escrita l’any 1978, una vegada mort el dictador i a punt de proclamar-se la democràcia amb la creació de la Constitució; sent així, la peça evoca un sentiment paregut al que trobem al poema “Síntesi” de Pere Quart, que veurem a l’apartat de poesia. Aquest sentiment no és altre que la indiferència cap a una constitució que l’autor no sent seua, no s’han tret a la llum els ideals perseguits per el poble, almenys els de l’autor, cosa que fa clara referència a l’oblit dels nacionalismes, perjudicats i marginats pel franquisme, en l’escriptura del text constitucional. Tal vegada, les expectatives després de 40 anys de dictadura eren massa altes per poder acontentar a tots per igual, però hi ha certs drets que no podien passar-se per alt per al poble català i van ser oblidats o, simplement, rebutjats. La lluita va ser llarga i sanguinària (“pel que varen morir tantes flors”), i ara, amb el canvi, és el moment de ser exigents i no tornar a cometre els errors del passat deixant que es jugue amb el poble i els seus sentiments, no es pot abandonar ara aquesta constant lluita (“Potser cal ser valents altre cop”).

Llach fa referència a la unió i la germanor (“Companys”); del mateix mode que ho feia per a ajuntar forces en “Abril 74”, ara ho fa per recriminar l’oblit d’uns ideals i l’aparició d’una espècie restriccions que evoca al vell refrany “Els mateixos gossos amb diferents collars”. Parla de “paraules de pau amb barrots”, formes noves d’una censura menys dura però igualment marginadora, lleis que no plasmen els interessos de tots per igual, que fan “comerç amb els drets”, que aparten i deixen fora del sistema les expectatives del diferent, com ara els nacionalismes.

Es fa també referència a l’espera, al temps que es demanava des del govern central per a poder acontentar a tots; el poble ja estava fart d’esperar, però ja es té la convicció de que hi haurà un canvi, i si s’ha esperat 40 anys, es poden esperar més temps, però amb aquesta idea intacta i constant (“i esperem, ben segur que esperem”).