La Fera Ferotge

Una nova creació del geni de Verges.


ABRIL 74 - Lluís Llach

AUTOR: Lluís M. Francesc de Paula Llach i Grande (Enllaç a la web personal)
ANY: 1974
GÈNERE: Cançó d’autor
ESTRUCTURA FORMAL: 2 grups de 2 estrofes i tornada, totes de 6 versos.

Versos de 6 síl·labes.

ESTRATÈGIA DISCURSIVA: La llarga espera des d’un exili de vidre.

__1__LLETRA__


Companys, si sabeu
on dorm la lluna blanca,

digueu-li que la vull

però no puc anar a estimar-la,

que encara hi ha combat.

Companys, si coneixeu
el cau de la sirena,

allà enmig de la mar,

jo l’aniria a veure,

però encara hi ha combat.

I si un trist atzar m’atura i caic a terra,

porteu tots els meus cants

i un ram de flors vermelles

a qui tant he estimat,

si guanyem el combat.

Companys, si coneixeu
el cau de la sirena,

allà enmig de la mar,

jo l’aniria a veure,

però encara hi ha combat.

Companys, si enyoreu
les primaveres lliures,

amb vosaltres vull anar,

que per poder-les viure

jo me n’he fet soldat.

I si un trist atzar m’atura i caic a terra,

porteu tots els meus cants

i un ram de flors vermelles

a qui tant he estimat,

quan guanyem el combat.

__2__LLETRA AMB ACORDS__

Enllaç

__3__ANÀLISI__

:: Aspectes formals ::

Una vegada més, ens trobem amb una cançó que s’articula a partir del compàs ternari, però, en aquesta ocasió, no s’evoca a la tradicional funcionalitat del característic ritme que marca aquest compàs, sinó que més ve es busca l’aire de balada que evoca el vol d’un ocell, lliure pel cel, com un alliberament que es sap pròxim.

L’harmonia és aquella més rebuscada de les cançons més elaborades de Llach, però amb un regust senzill i tendre d’uns acords que s’encadenen amb tonalitats veïnes.

La instrumentalització innova amb algun aspecte significatiu. Per exemple, trobem una guitarra de fons marcant uns mitjos arpegis (cosa prou utilitzada per aconseguir aquest caire de balada), però apareixen contracants a partir de la segona estrofa que responen al timbre d’un baix i d’una guitarra més psicodèlica d’allò a què estem acostumats. Cal destacar el cor que es suma a la veu principal en la segona part de la cançó, i que ja no deixarà d’acompanyar-la fins al final de la peça. Les veus, masculines, greus i potents, no articulen cap paraula determinada, sinó que reprodueixen un “tarareig” a mode de matalàs musical.

:: Idees i valors::

Pel que fa a les idees que proposa la cançó, cal destacar un concepte que impregna tota la composició, molt metafòric , que s’invoca amb diferents noms: “lluna blanca”, “sirena” o “primaveres lliures”. La interpretació que hem de donar-li no és la d’identificar-la amb un objecte o persona concreta, sinó de lligar-la amb la idea de llibertat en el seu sentit més ampli, és a dir, com a concepte general que engloba tant la llibertat d’expressió com la d’actuació o, fins i tot, pensament. L’autor es troba aïllat, en un exili potser físic, però també espiritual a força d’una repressió que ja s’acaba. Des d’aquest aïllament personal, el cridar lliurement qualsevol pensament és pràcticament una idea utòpica fins que s’acabe, no sols el règim, sinó la por del poble per rebre aquestes manifestacions del lliure pensament com una cosa normal i plana a la societat, cosa que en aquell moment era difícil d’obtindre (“que encara hi ha combat”).

La idea d’unió torna a aparèixer en aquest tema amb la utilització del mot “companys”. Llach no es refereix precisament a l’accepció de la paraula tal i con podem conèixer-la avui en dia, sinó que va més enllà; el concepte global de “companys” inclou molt més que un grup de persones, inclou uns ideals i una lluita, una participació, una implicació com a ésser humà que viu la repressió d’un règim, una unió plana de forces.

Per això, a la quarta estrofa la lletra es fa més concreta en comparació amb el sentit metafòric de la resta de la cançó. Amb “les primaveres lliures” i la seua enyorança s’apel·la directament a un temps de pau que es va viure abans de la guerra i que encara és ara quan comença a veure la llum de nou. “Amb vosaltres vull anar” es lliga completament amb la idea anterior d’unitat; si compartiu els meus ideals, ens hem d’unir per mirar d’aconseguir allò que desitgem.

Per arribar a la consecució d’aquestos ideals, d’aquesta llibertat, l’autor es resigna dient que “jo me n’he fet soldat”. No hi ha, si pretenem que se’ns tinga en compte, cap altre escapatòria que lluitar, i aquesta lluita no pretén ser evocada necessàriament com un conflicte armat, sinó que l’assumpció del rol de cantant per la llibertat, per reivindicar uns ideals, ja és una forma de lluitar, de ser soldat per una causa que considera pròpia.

A la tornada es formula una petició, un desig de no ser oblidat, de sentir-se útil per a l a lluita. “I si un trist atzar m’atura i caic aterra”, si li paren els peus a l’autor, que la seua obra no caiga en sac buit, que es recorde el seu treball per ajudar a la revolució, que siga com les cartes d’un soldat mort que porten a l’estimada i l’ajuden a mantenir viu el seu record. Cal destacar el concepte “un ram de flors vermelles”, símbol del bàndol contrari al règim.A final de la segona tornada s’obri una esperança per al futur, un crit convençut de la victòria: “quan guanyem el combat”, es planteja com una dita segura, contrastant a com es presentava al final de la primera tornada, en tempos condicional.