Nova cançó del nostre particular homenatge a Llach.
CAL QUE NEIXIN FLORS A CADA INSTANT - Lluís Llach
CAL QUE NEIXIN FLORS A CADA INSTANT - Lluís Llach
AUTOR: Lluís M. Francesc de Paula Llach i Grande (Enllaç a la web personal)
ANY: 1968
GÈNERE: Cançó d’autor
ESTRUCTURA FORMAL: 2 grups de 2 estrofes de 6 versos i tornada amb 4 versos. Versos de 6 síl·labes, combinats amb altres més llargs formats per dos versos, de 6 i 7, amb cesura.
ESTRATÈGIA DISCURSIVA: No ens dormim al passat i treballem el present.
__1__LLETRA__
Fe no és esperar,
fe no és somniar.
Fe és penosa lluita per l’avui i pel demà.
Fe és un cop de falç,
fe és donar la mà.
La fe no és viure d’un record passat.
No esperem el blat
sense haver sembrat,
no esperem que l’arbre doni fruits sense podar-lo;
l’hem de treballar,
l’hem d’anar a regar,
encara que l’ossada ens faci mal.
No somnien passats
que el vent s’ha emportat.
Una flor d’avui es marceix just a l’endemà.
Cal que neixin flors a cada instant.
Fe no és esperar,
fe no és somniar.
Fe és penosa lluita per l’avui i pel demà.
Fe és un cop de falç,
fe és donar la mà.
La fe no és viure d’un record passat.
fe no és somniar.
Fe és penosa lluita per l’avui i pel demà.
Fe és un cop de falç,
fe és donar la mà.
La fe no és viure d’un record passat.
Enterrem la nit,
enterrem la por.
Apartem els núvols que ens amaguen la claror.
Hem de veure-hi clar,
el camí és llarg
i ja no tenim temps d’equivocar-nos.
Cal anar endavant
sense perdre el pas.
Cal regar la terra amb la suor del dur treball.
Cal que neixin flors a cada instant.
__2__LLETRA AMB ACORDS__
__3__ANÀLISI__
:: Aspectes formals ::
El ritme de la cançó és un clar compàs binari, que presenta una articulació pròpia de l’himne o la marxa, molt utilitzada en les cançons de l’època per a crear unes composicions de fàcil record i amb vocacions d’esdevenir una peça popular i identificativa. Veiem com el tempo de la cançó és moderat, respon al nom del mot italià andante, cosa que li dona eixe caire caminant, de marxa, com apuntàvem.
Amb una harmonia simple (sols s’utilitzen tres acords: tònica, dominant i subdominant) i estructura de les peces més tradicionals, ens trobem davant d’una composició de Llach a l’ús, amb la instrumentalització que el caracteritza al llarg de la seua carrera musical; trobem una guitarra marcant el ritme i instruments de banda per acompanyar i fer contracants a la melodia en certs moments, arranjament molt típic de la zona. Al mateix temps, el músic català sempre utilitza les cordes amb molta força, per magnificar els moments de més intensitat; com no, el piano apareix en certs instants, cosa que li dóna a la composició eixe “estil Llach” tan característic.
:: Idees i valors::
La cançó comença amb una paraula que servia de molt poc per els vençuts de la guerra, per als combatents de l’altre bàndol, que no entenien de conviccions religioses (degut, en moltes ocasions, a l’extorsió que van viure a mans de l’Església, molt propera al règim de Franco). La fe s’entenia com un concepte místic que no casava bé amb els ideals revolucionaris del bàndol roig, i per això Llach reinventa el mot en aquesta peça i li atorga un significat propi i distintiu, (“Fe és penosa lluita per l’avui i el demà”, “Fe és donar la mà”, “Fe és un colp de falç” –amb una clara picada d’ullet als obrers i treballadors del camp, a les seues arrels del poble). Tanca l’estrofa amb “la fe no és viure d’un record passat”, evocant eixa idea de tindre present la malifeta d’anys anteriors, però sense que responguen a una càrrega massa dura de portar; hem de recordar per poder desprendre’ns i avançar.
La cançó comença amb una paraula que servia de molt poc per els vençuts de la guerra, per als combatents de l’altre bàndol, que no entenien de conviccions religioses (degut, en moltes ocasions, a l’extorsió que van viure a mans de l’Església, molt propera al règim de Franco). La fe s’entenia com un concepte místic que no casava bé amb els ideals revolucionaris del bàndol roig, i per això Llach reinventa el mot en aquesta peça i li atorga un significat propi i distintiu, (“Fe és penosa lluita per l’avui i el demà”, “Fe és donar la mà”, “Fe és un colp de falç” –amb una clara picada d’ullet als obrers i treballadors del camp, a les seues arrels del poble). Tanca l’estrofa amb “la fe no és viure d’un record passat”, evocant eixa idea de tindre present la malifeta d’anys anteriors, però sense que responguen a una càrrega massa dura de portar; hem de recordar per poder desprendre’ns i avançar.
Amb aquesta idea d’oblidar antigues penúries també s’enceta la tercera estrofa (“Enterrem la nit, enterrem la por”). El període del règim, que es va viure així, com si fóra una nit perpètua, ens molesta per a crear un nou món, per a promoure l’imaginari col·lectiu del canvi, per això la cançó diu que hem d’apartar els núvols, hem de superar els vells lligams per a poder refer-nos-en.
A la segona estrofa ja s’apel·la a la lluita, a la participació, a la creació d’una unió activa; sense ella no es podrà aconseguir res, no podem esperar, com diu a la cançó, obtenir un fruit sense haver sembrat. La peça convida a eixa lluita, a eixir al carrer i no romandre en silenci, a demanar els drets que pertoquen i no esperar la autobenevolència d’un govern que no té res de generós. S’ha d’esborrar la por a la repressió, encara ser rebel en aquell temps poguera tindre un preu molt alt i fer-se molt costa amunt (“encara que l’ossada ens faci mal”).
La metàfora amb la terra i les flors que es planteja a les dos tornades evoca aquest sentiment de lluita constant, de no oblidar els ideals i mantenir la batalla pel canvi regant-la cada dia com s’hi fóra una planta, amb el compromís constant que això suposa, “amb la suor del dur treball”. La idea que es transmet de la frase del títol, no és altra que la d’aquesta constància, la de no abandonar el somni i treballar pel que ú defensa cada dia, perquè el fets queden en el passat si no es renoven, perquè moren si no hi ha una reiteració i confirmació amb altres accions, perquè “una flor d’avui es marceix just a l’endemà”.
És significatiu l’ús constant del mot “no” en la cançó (“Fe no és...”, “No esperem el blat”, “No somniem passats”), que lluny de caure en un cercle de prohibicions (lligat amb la crueltat del règim en aquest aspecte negatiu), nega tan sols aquells fets que ens portaran a un oblit perillós, és un “no” que en aquella època ja és començava a poder escoltar, un “no” a la injustícia, un “no” al càstig, un “no” al silenci.
No hay comentarios:
Publicar un comentario