Una de les cançons mítiques d'aquest grup del folk valencià.
LLADRES - Al Tall
AUTOR: Al Tall (Enllaç a la web oficial)
ANY: 1979
GÈNERE: Folk (fandango)
ESTRUCTURA FORMAL: 7 estrofes de 4 versos. Versos de 7 síl·labes.
ESTRATÈGIA DISCURSIVA: Ens governen amagant-nos les tretes.
__1__LLETRA__
Lladres que entreu per Almansa
__2__ANÀLISI__
:: Aspectes formals ::
La versió més escoltada i més reproduïda de “Lladres” és en directe, dins de l’espectacle que el grup Al tall va organitzar en els seus concerts commemoratius del 25 aniversari de la fundació del grup. Per tant, en aquesta composició s’uneixen dues tradicions molt valencianes: la rondalla i la música de banda.
Per un costat, cal destacar la composició musical del grup. Percussió, guitarra, baix, bandúrria i llaüt són els instruments utilitzats per Al tall en quasi totes les seues composicions. Així, en la cançó que ens ocupa tenim un protagonisme exaltat de la bandúrria i el llaüt, instruments típics de la rondalla valenciana, que a més de fer melodia i contracants quan escoltem l’estrofa després de la tornada, s’involucren directament en el ritme. La percussió (caixa) és constant al llarg de tota la cançó.
Per l’altre costat, tenim la música de banda. Al espectacle, com deiem, el grup es fa acompanyar d’una banda de música (tradició també molt arrelada al País Valencià), que es compon d’instruments de percussió i vent en la seua totalitat. A la peça, observem el protagonisme destacat dels instruments de vent-fusta, amb la interpretació de la melodia a la introducció i els contracants cada vegada que es canta l’estrofa, amb una destacada sonoritat dels clarinets en la segona estrofa. Els instruments de vent-metall (i la percussió de forma més destacat), entren quan arriba la tornada.
El ritme és ternari, molt utilitzat en les cançons típiques de rondalla, com ara la jota. Està inspirat en el fandango valencià, que ve de l’andalús, i per això es fa ús d’una harmonia molt específica que prové d’aquest estil, amb una roda d’acords en escala descendent.
:: Idees i valors::
En aquest punt, cal recordar que la cançó pertany al disc “Quan el mal ve d’Almansa...”, dita popular que acaba amb la frase “...a tots alcança”. És per això que la peça fa clara referència, en un primer moment, a dita batalla que van perdre les tropes de Carles d’Austria i que va significar l’abolició dels furs valencians i la publicació dels Drets de Nova Planta.
La cançó ja comença ficant nom a aquells que creuen enemics (“Lladres que entreu per Almansa”), amb el fantasma de la batalla sempre darrere, donant per sabut que moltes de les complicacions que ara viu el poble davant la resta de la nació venen banyades per la sang d’aquella derrota; se’ls denomina lladres, als enemics, però no “de saqueig”, ja que no entren a les cases a robar, sinó que tenen altres formes d’emportar-se allò que no és d’ells. D’aquesta forma, veiem com es fa referència a que els governs actuals es valen d’aquella derrota, d’aquella batalla que beneficià d’alguna manera al poder central actual en detriment del País Valencià. Des del govern central és, precisament, des d’on nombraven durant el franquisme als dirigents de les comunitats autònomes (“la cova en casa”), així ho controlaven tot.
Ens trobem amb la metàfora del menjar i la fam. Ací, Al tall utilitza aquest recurs per a fer referència a tots aquells drets, així com la llengua i la llibertat d’expressió, que el règim va anul·lar als valencians. La por a la repressió i el cansament de vindre d’una guerra, va fomentar una relaxació entre la població espanyola del bàndol vençut, que preferia callar que enfrontar-se allò, que creien injust. La generació dels components del grup va heretar unes normes establertes, unes prohibicions que, fins la data, es donaven per necessàries, que no estaven dispostos a complir. És per aquest silenci i acomodament pel que diuen que ens lleven el plat cada dia (“l’aparteu amb elegància com si no tinguérem fam”); d’alguna forma, la por va obligar a oblidar “que si sentim buit el ventre és per falta de menjar”; podríem dir que les noves generacions van nàixer amb la convicció de creure que aquella buidor era per naturalesa, que les lleis estaven escrites així des de sempre.
Aquesta idea de forçar a oblidar es repeteix durant la resta de la cançó. L’escola, un dels instruments d’institucionalització i socialització més forts del règim va ser una forma perfecta d’oblidar part de la història, d’esborrar les ments del vençuts (“No s’ensenya a les escoles com van esclafar un país”), per tal de continuar amb el poder absolut, sense cap revolta a contracorrent (“perquè d’aquella sembrada continuen collint fruits”).
Però la memòria continua viva, i aquesta idea ve plasmada en la penúltima estrofa (“Hi ha un licor en la resina dels antics oliverars”). Per un costat, els abusos del passat queden com ha fets en les obres del present, on es veu la mà franquista que evidencia el maltractament; però per l’altre, la paraula “oliverar” té una sospitosa semblança a “liberal”, i ens ajuda a interpretar que els vells rebels d’abans, aquells que van perdre la guerra i sofriren en primera persona els càstigs franquistes, encara recorden les penúries que van passar i tenen molt clar que la història deu canviar per a instaurar un regust de justícia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario