QUE NO S'APAGUE LA LLUM - Feliu Ventura
GÈNERE: Cançó d’autor
ESTRUCTURA FORMAL: 6 estrofes de 3 versos amb una tornada cada 2 estrofes. 2 versos de 6 síl·labes i 1 de 10 en cada estrofa.
ESTRATÈGIA DISCURSIVA: Caminem cap avant sense abandonar la lluita.
__1__LLETRA__
El que ens queda per fer
Vivim, vivim, vivim somniant,
Que no càpia més llum
Vivim, vivim, vivim somniant,
No podré mirar als ulls
__2__LLETRA AMB ACORDS__
__3__ANÀLISI__
:: Aspectes formals ::
La cançó presenta un ritme binari en quatre temps amb un tempo lent, quasi proper al bolero, però sense cap especificació rígida dins d’un estil musical concret.
La instrumentalització que s’utilitza està formada sols per guitarra, acordió i percussió. La guitarra acompanya en tot moment la veu, sense marcar un ritme clar, però executant un puntejat constant durant tot el tema; l’acordió s’usa als moments de pont musical, per interpretar melodies, així com acompanya la resta de la cançó amb els acords reiterats que marquen l’harmonia a mode de matalàs musical, un paper paregut al dels instruments de corda utilitzats en algunes cançons amb la simple funció d’omplir la sonoritat. La percussió, variada i llatina, dota del ritme que li falta a la composició per part de la guitarra.
Cal destacar la participació d’una veu femenina que es superposa a la principal de Feliu en la tornada.
:: Idees i valors::
El títol de la peça, “Que no s’apague la llum”, ens transporta cap a un concepte general de llibertat i lluita. Aquests ideals són els que proposa la metàfora principal, que no s’apaque la llum, no abandonem la lluita ara,no deixem que la relaxació d’haver-nos alliberat d’un passat opressor en faja caure en la vana idea de creure que tot està superat i que ja no cal que ajuntem forces baix ninguna bandera, perquè la por ha desaparegut. Precisament la cançó ens convida a seguir treballant per “el que ens queda per fer”; si la llum és la llibertat, “construïm un país de llums enceses”, lluitem fins que ningú es senta discriminat ni sol, fins que no hi haja cap tipus de repressió, encara que no siga aquella que el poble va viure durant el franquisme.
Apareix el concepte de la infantesa, de la necessitat de les noves generacions per beure de la nostra intel·ligència apresa a base de caigudes i repressions passades. “No podré mirar als ulls als infants del meu lloc si sé que no vaig fer el que calia”; si abandonem ara la lluita, caurem en un cercle viciós on ningú tindrà cura més que d’ú mateix, sense pensar en el camí que els queda per recórrer al xiquets. Al món encara hi ha repressió, encara hi ha dictadors, des d’una o altra posició, que sembren la por als ulls del habitants; no es fa referència sols als infants del nostre voltant físic, sinó a tots aquells que viuen al nostre temps, a totes les generacions que creixen en un món que encara és ple d’injustícies dins i fora de les nostres fronteres i que necessita d’una lluita constant (“però hi ha moltes veus que reclamen a crits que les escolten”).
Novament, ens topem amb la idea d’unió, molt present en les cançons de l’època final del règim, però també amb un fort poder quan les noves veus recorden les penúries dels seus avantpassats (“ho hem de fer entre els dos, amb la unitat de paraules i acords”). És clau la idea de reivindicar un món unit, amb molts plurals, evocant la necessitat de germanor:“construïm”, “vivim”, “deixem”.
El nou “país de llums enceses”, la “realitat” de la qual para Feliu, sols pot crear-se des d’una consciència nova, des d’un oblit del passat en tal que deixem de banda les diferències que separaren els pobles, i “deixem que el demà comence ara”, construint el nostre propi futur units, per exemple, per causes com ara el benestar dels xiquets, que no es vegen en la necessitat de demanar respostes a les generacions passades.
No hay comentarios:
Publicar un comentario