La Fera Ferotge

Pi de la Serra va ser un dels membres originaris de Els Setge Jutges.


LA CULTURA - Quico Pi de la Serra

AUTOR: Francesc Pi de la Serra i Valero (Enllaç a la biografia)
ANY: 1974
GÈNERE: Cançó d’autor
ESTRUCTURA FORMAL: 10 estrofes de 4 versos.Versos de 10 síl·labes.

ESTRATÈGIA DISCURSIVA: La errònia valoració del mot “cultura”.








__1__LLETRA__

Cultura rima bé amb literatura,

amb amargura, cura i aventura,

amb pura caradura i amb censura,

amb futura obertura i dictadura,

amb captura, paüra i amb tortura

amb pintura, arquitectura i escultura,

amb clausura, tonsura i vestidura,

amb pastura, atura i amb verdura,

amb conjura, cura i musculatura,

candidatura i caricatura,

amb cintura i amb magistratura,

amb criatura, usura i confitura,

amb mesura, amb mesura...

Cultura és una paraula delicada,

tan perillosa com la dinamita,

generalment en manca més que en sobra,

generalment tothom en necessita.

Cultura jo no en faig, jo tan sols canto

cançons de gust dubtós -m'ho han dit a voltes-,

d'altres han opinat que sovintejo

amb certes paraulotes poca-soltes.

Jo crec que la cultura, i que em perdonin,

té més a veure amb gana que amb Beethoven,

si no, proveu d'escoltar-vos la Quinta,

sense ni haver sopat, ni que us estovin.

La cultura és usada pels dos bàndols,

els que la van desfent sense manies

perquè fa raonar i no és rentable,

i els campanuts tibats que se la guarden.

No cal que us capfiqueu, us repeteixo,

que abans s'ha de menjar, jeure i pair;

després, ja en parlarem si en teniu ganes,

que ningú s'ha ferit per no llegir.

Més tard diran que sóc contradictori,

què és el que vull dir amb això,

vosté mateix,jo em faig la meva cuina i si li agrada,

si en vol venir a menjar, el convidaré,

jo em faig la meva cuina i si tens gana

i m'ho demanes bé, te'n donaré;en fi,

per un preu que crec raonable,

podràs mastegar un sol, la, si, do, re.

__2__ANÀLISI__

:: Aspectes formals ::

La cançó s’acompanya únicament de guitarra acústica, però el revulsiu d’aquesta peça recau en la utilització dels acords i formalitat del blues, però no de l’estructura de compassos típica d’aquest gènere. Pi de la Serra (ell mateix toca la guitarra), gasta en la major part de la cançó acords de sèptima, que alteren el so de l’acord natural, donant-li el caire bluesístic. Tanmateix, fa ús d’algunes tècniques de guitarra, com ara el pull-off i el hammer-on, que obeeixen més a la execució amb guitarra elèctrica, però que creen un mestissatge interessant i més lligat a l’estil del blues del qual parlàvem.

La veu és molt característica en la cançó degut al paper interpretatiu que comporta, ja que exalta els moments on la lletra és més reivindicativa o necessita un marcatge especial. Com a curiositat, cal destacar que la introducció feta a l’arxiu de la cançó que s’adjunta al treball és en francès, ja que es tracta d’una versió enregistrada al mític teatre Olympia de Paris.

:: Idees i valors::

Pel que fa a les idees i valors que la peça inspira al oient, és clar el menyspreu del mot “cultura” que Quico Pi de la Serra proposa en aquesta cançó. Durant el règim franquista, molts artistes van haver de fugir a l’exili i, per tant, l’única idea de cultura que tenia el poble era la que el franquisme li imposava. Però no es fa referència a la cançó sols a eixa idea de cultura, sinó també a la de l’altre bàndol (“La cultura és usada pels dos bàndols”), on s’utilitzava per establir unes certes normes socials i distincions que separaven el poble en classes.

Hi ha una primera part on la peça es dedica a nombrar de forma irònica allò que l’autor entén per cultura; valors que, d’alguna forma, tiren per terra totes les apostes imposades del règim dictatorial. S’utilitza el recurs de la rima per omplir la cançó de paraules que fan referència a eixa altra cultura, a la imposada, a la apresa pel por a la repressió, a la entesa com única en aquell moment; podem adonar-nos-en que moltes d’aquestes paraules invoquen un sentiment de repulsa cap a les autoritats, paraules que van marcar els quaranta anys de dictadura: literatura (la que no contava les veritats, la que amagava), amargura, caradura, censura, futura obertura (que es proposava des de Madrid com una forma de callar les boques), captura, tortura, candidatura (pràcticament no existia eixa paraula en aquell context polític), caricatura i, fins i tot, magistratura. S’esmenten la majoria de les carències que el règim va intentar tapar però que eren, en aquell, 1974, un secret a crits.

S’enceta així una segona part de cançó on l’autor evidència la perillositat de la paraula (“tan perillosa com la dinamita”) i vol escapar-se d’aquesta idea (“Cultura jo no en faig”). D’aquesta forma es deixa als cantautors, aspecte sobretot lligat amb el moviment de la “Nova Cançó”, fora del sac on es clava als dirigents, com deiem, dels dos bàndols, amb una posició allunyada però igualment desencertada. Uns intenten desfer-la “perquè fa raonar”, cosa que no li convenia al règim, però els altres “se la guarden”, ja que la cultura vertadera, la que no amaguen els cantautors de la època, no estava ben vista per la major part de la societat.

Es lliga el concepte de cultura amb la fam, metàfora molt treballada a les cançons d’aquell temps, que reflecteix no una fam de menjar explícita, sinó unes ganes per desprendre’s del passar, de menjar-se la llibertat, d’alimentar-se d’allò que pertoca per dret. El símil amb la cuina, lligat a la idea anterior, tanca la cançó amb un “per un preu que crec raonable, podràs mastegar”, apostant així per un canvi, una volta a la truita que deixarà el vertader concepte de cultura que es proposa i farà fora les misèries que s’accepten fins el final del règim, un preu raonable que no és més que la llibertat per poder dir allò que ú pensa sense por a la repressió.