La Fera Ferotge

Encara que va intentar guanyar-se als seus contemporanis catalans amb la negativa a cantar en espanyol aquell "La, la, la" a Eurovisió l'any 1968 (que després faria triomfadora a Massiel), Serrat sempre va estar criticat i enfrontat al grup de Els Setge Jutges. Així i tot, ens ha deixat perles com aquesta.

COM HO FA EL VENT - Joan Manuel Serrat

AUTOR: Joan Manuel Serrat i Teresa (Enllaç a la web personal)

ANY: 1969
GÈNERE: Cançó d’autor
ESTRUCTURA FORMAL: 5 estrofes seguides per una tornada. Mesura irregular.

ESTRATÈGIA DISCURSIVA: Viure amb la llibertat que tenim per naturalesa.








__1__LLETRA__


Jo vaig néixer com neix la brisa a la vora del mar,

amic del sol i de la pluja, vaig aprendre a volar.

Com ho fa el vent,

és així com jo vull viure.

Com ho fa el vent,

el vent que es mou

i que és lliure entre la gent.

I vaig créixer buscant els versos que van tapar la pols

arrossegant les fulles seques mortes per la tardor.

Tornada

Jo no he nascut per llosa de marbre ni per jeure al damunt d'un mort,

la terra sols atrapa l'arbre, jo vaig de port en port.

Tornada

Obre'm nina, la teva porta, obre'm i deixa'm passar,

res no ha de saber ningú. Escolta: me n'aniré demà.

Tornada

I així sense mirar endarrere, m'heu de veure passar:

res no us deixo, ningú no m'espera, me'n puc anar i tornar.

Tornada

__2__ANÀLISI__

:: Aspectes formals ::

La cançó, com ha novetat formal, alterna el compàs musical binari i el ternari en alguns moments de la tornada la mesura en els últims versos de cada estrofa, així com en els últims, també, de la tornada, cosa que li dona força a la frase “com ho fa el vent”.

Els instruments utilitzats són ben gastats per Serrat en tota la seua obra. El “Nano” sempre s’ha caracteritzat, sobretot els primers anys de la seua trajectòria (fet que va fer distingir-se d’altres cantautors), per utilitzar acompanyaments orquestrals en les seues cançons. En aquesta podem apreciar el colpejar sec de la guitarra marcant el ritme amb canvis ràpids d’acords i el piano fent melodies desenfrenades per donar-li virtuosisme i agilitat a la peça. Escoltem, relacionat amb l’acompanyament orquestral del qual parlàvem, cordes fent d’una espècie de matalàs musical per donar-li cos a la cançó i contracants, i flautes, acompanyant dits contracants de les cordes i, alguna vegada, la melodia principal. Destaca l’absència de la percussió, tal volta per no recarregar massa la peça, que ja té un ritme molt marcat, i fer-la més propera al públic.

Pel que fa al ritme, cal destacar eixa rapidesa de la que parlàvem, simulant aquesta llibertat del vent, que està ajudat pel virtuosisme del piano, fent notes ací i allà que simulen eixe anar i tornar sense justificació ni pautes del moviment del vent.

:: Idees i valors::

La cançó evoca el sentiment de llibertat tan buscat i esperat a l’època en què s’escriu aquesta lletra. Al 1969 ja ens trobem a l’última fase del règim franquista, però encara hi ha una censura i una mena de repressió per aquells cantants que s’escapen de la línea marcada des de Madrid. Aquest sentiment de saber-se lliure, de tenir la convicció de que, per naturalesa, el ser humà no pot ser tancat dins de cap forat ni limitat en les seues actuacions, està a flor de pell en aquest temps, ja que les generacions passades han viscut en la por a la repressió.

Com apuntàvem a l’apartat anterior, el simbolisme amb el vent, moviment del qual no porta cap directriu, reivindica aquest sentiment de llibertat quan ú és sap tancat i no li troba el sentit a aquesta limitació.

La cançó comença amb la innocència d’un xiquet, que “va aprendre a volar”, sense saber res d’allò que l’envoltava ni tenir consciència de que la gent major d’aquell moment tenia les ales nugades. I a l’hora de créixer apunta que ho va fer ajudat amb els versos, que són l’única cosa que li permet volar com de menut, sense ningú que no el deixe avançar. Idees com “tapar la pols” (la brutesa del franquisme) i “les fulles seques mortes per la tardor”, al·ludeixen a un passat obscur i obsolet, que cal oblidar, que ja està desgastat; l’autor “no ha nascut per jeure damunt d’un mort”, eixa “llosa de marbre” de qual parla és una càrrega, un mena de pecat original que deu abandonar, desentendre’s d’un passat que ja li para llarg i té dret a no suportar.

Les dues darreres estrofes fa referència, precisament, a aquesta llibertat que generacions passades no han tingut. El fet de visitar una xica és sols una metàfora de les restriccions absurdes d’un règim imposat. Per això, amb la cançó, s’intenta conscienciar al públic de la llibertat d’actuació de què deu gosar ara, “sense mirar endarrere”, sense cadenes que nuguen a cap lloc (“ningú no m’espera”), amb la necessitat tan humana per se d’anar i tornar “com ho fa el vent”.